Comprovant que les fites frontereres no s’han mogut

Tot i que els ajuntaments de banda i banda de l’Albera donen un caire festiu i distès als controls que se’ls exigeixen, l’administració de l’Estat sempre està disposada a recordar-los que amb la frontera no s’hi juga. Martí Pujol, avui jubilat, en va fer l’experiència quan era secretari de l’Ajuntament d’Espolla. A principi dels anys vuitanta, Pujol va rebre l’encàrrec de pintar les cinc fites del terme municipal d’Espolla, que havien quedat descolorides. Per fer-ho més alegre, Pujol va optar per repintar-les amb els colors de la senyera (groc i vermell), en lloc dels colors més avorrits i habituals (una creu negra sobre fons blanc). “Ja eren molt de moda els colors catalans, i va quedar molt bé, però vaig cometre l’error d’enviar fotos al govern civil. Es van posar molt seriosos i m’ho van fer repintar”, explica, avui, Pujol. El secretari només havia enviat les fotos per demostrar que havia complert, però al govern civil no li va fer gens de gràcia veure les fites d’or i grana. Un altre cas va ser a la Jonquera a principi dels anys 2000: CiU governava en coalició amb ERC i els republicans van presentar una moció demanant que l’Ajuntament deixés d’anar a aquests controls, considerant que eren absurds i obsolets, tant per la realitat europea com pel fet que hi ha catalans a cada banda. La moció es va aprovar i l’Ajuntament no va anar al següent control. El govern civil va portar l’Ajuntament als tribunals amb un contenciós administratiu per deixar clar que no es podien saltar aquesta obligació i l’Ajuntament va acabar acatant-ho.

Des de Barcelona i la delegació de govern espanyol a Catalunya, Joan Capdevila Subirana, delegat permanent d’afitament de la frontera francoespanyola per Girona, és l’encarregat de coordinar els controls de les fites frontereres a la demarcació. Autor de la tesi doctoral La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868) i de diverses publicacions sobre aquesta temàtica, Capdevila situa l’origen dels controls de fites en el tractat de Baiona que, a mitjan segle XIX, va atribuir als ajuntaments fronterers la responsabilitat de comprovar anualment el bon estat de les fites i el seu manteniment. Cada estiu, doncs, Capdevila elabora un calendari que, a través de la subdelegació del govern de Girona i en concertació amb l’administració francesa equivalent (prefectura dels Pirineus Orientals), es comunica als 20 ajuntaments gironins fronterers perquè procedeixin als controls. Inicialment, s’estipulava que tots aquests controls s’havien de fer durant el mes d’agost, tot i que el delegat explica que, a la pràctica, el termini s’ha anat ampliant als mesos d’estiu. A la pregunta de si aquests controls tenen encara algun sentit al segle XXI (més de 20 anys després dels acords de Schengen i en un context en què la Comunitat Europea promou i subvenciona la superació de les fronteres), el delegat respon que la frontera segueix sent competència de cada estat i que és la base de l’argumentació territorial d’aquests estats a l’hora de definir competències i àmbits d’actuació. Com a exemple, Capdevila apunta a les actuacions dels cossos de seguretat quan han d’intervenir en casos d’emergència. Amb tot, el delegat admet que es va reduint l’impacte simbòlic d’aquests controls que es transformen, cada vegada més, en actes de relació entre banda i banda de la ratlla. Els controls in situ podrien anar perdent transcendència quan els dos estats acordin les coordenades GPS de la frontera. Aquesta és una de les tasques que la comissió mixta fronterera està fent, ja que, en l’actualitat, les coordenades GPS dels dos estats a la frontera no sempre coincideixen exactament arreu. I és que la delimitació de la frontera als Pirineus ha estat un procés llarg i complicat. Hauran calgut més de dos segles entre el tractat dels Pirineus (1659) i el de Baiona (un conjunt de set tractats que van culminar el 1866) per convertir la voluntat política de dos monarques en el traçat d’una frontera administrativa pel mig del Pirineu. En la seva tesi, Joan Capdevila recull que, quan s’observa en detall, es constata que el concepte geogràfic de carena o divisòria d’aigües principal dels Pirineus per establir la ratlla només s’ha aplicat en un 54% del traçat. En pràcticament la meitat del recorregut, la frontera s’ha establert en funció d’interessos estatals o locals. “Calia ser pràctics” diu Joan Capdevila. El concepte d’una suposada “frontera natural” no aguanta la realitat del terreny i queda clar que les fronteres sempre són polítiques.