Administracions

Territori

Comprovant que les fites frontereres no s’han mogut

Cada estiu, els ajuntaments que tenen al seu terme un tram de la frontera entre l’Estat espanyol i el francès reben l’encàrrec de comprovar el bon estat de les fites

Les fites fron­te­re­res 583, 584, 585 i 586, a la carena de l’Albera, entre els muni­ci­pis empor­da­ne­sos de la Jon­quera i Espo­lla, d’una banda, i el muni­cipi ros­se­llonès de Sureda, de l’altra, no s’han mogut de lloc i són en bon estat. Una dele­gació dels tres ajun­ta­ments, encapçalada pels alcal­des, ho ha com­pro­vat in situ aquest mes de juliol, tal els com ho exi­gei­xen les admi­nis­tra­ci­ons esta­tals, govern civil al sud, pre­fec­tura al nord. Les fites fron­te­re­res, o mugues, difícil­ment s’hau­rien pogut moure perquè a l’Albera la major part són gra­va­des en pedres. Tret d’excur­si­o­nis­tes i de les vaques que pas­tu­ren, poca gent coneix l’existència i el sig­ni­fi­cat d’aques­tes creus negres pin­ta­des sobre fons blanc.

Vint muni­ci­pis de les comar­ques giro­ni­nes tenen part del terme que coin­ci­deix amb el traçat de la fron­tera entre França i Espa­nya: des de la muga 427 a la Por­te­lla Blanca (als límits amb Andorra), fins a la muga 602 situ­ada a la cova fora­dada al terme de Port­bou. (La fita número 1 és al País Basc, entre Guipúscoa i Navarra). Tots aquests muni­ci­pis reben l’encàrrec cada estiu de com­pro­var el bon estat de les fites. En molts casos la com­pro­vació es limita a un acte pro­to­col·lari a l’ajun­ta­ment. La Jon­quera, Espo­lla i Sureda, en canvi, han optat per con­ver­tir una obli­gació admi­nis­tra­tiva en una tro­bada de ger­ma­nor. Aquest pas­sat 18 de juliol, l’alcal­dessa de la Jon­quera, Sònia Martínez, l’alcalde d’Espo­lla Car­les Lagresa, i el bat­lle de Sureda, Yves Por­teix, s’havien donat cita al puig Neulós, acom­pa­nyats per part dels con­sis­to­ris, repre­sen­tants de la Guàrdia Civil (enguany, la gen­dar­me­ria no hi era) i amics con­vi­dats.

Tro­bada de ger­ma­nor

En total, són una cin­quan­tena de per­so­nes. La jor­nada comença amb un bon esmor­zar. Dels cot­xes, els empor­da­ne­sos en tre­uen embo­tit i els nord-cata­lans, for­matge roca­fort; el vi negre pot ser del Ros­selló i la gar­natxa dolça, de l’Empordà. Les tau­les del pla de la Tanya­reda que­den cober­tes del bo i millor en men­jar i beure que es pot tro­bar a cada cos­tat. Encara que hagin vin­gut per veure fites fran­ce­ses i espa­nyo­les, alcal­des i regi­dors de cada cos­tat con­ver­sen essen­ci­al­ment en català. Un cop aca­bat l’esmor­zar, s’ini­cia la marxa per la carena amb una breu parada a cada fita. En total, seran unes tres hore­tes de cami­nada fins al coll de l’Estaca ja al terme d’Espo­lla. La jor­nada es com­pleta amb un dinar a la cape­lla de Santa Llúcia, ja que, enguany, era la Jon­quera qui con­vi­dava els dos altres pobles. Abans del dinar, els alcal­des fir­men la docu­men­tació que s’enviarà a les admi­nis­tra­ci­ons: al cos­tat del número de cada fita hi han posat la menció “buen estado”. En els par­la­ments de final de l’àpat, l’alcalde de Sureda resu­meix la tònica del dia dient “avui, les fites no mar­quen uns límits, són uns lli­gams entre els nos­tres pobles”. L’ambi­ent és distès i, com que la Guàrdia Civil ja han mar­xat, els edils empor­da­ne­sos fan la sobre­taula anti­ci­pant els resul­tats de l’1 d’octu­bre i plan­te­jant entre som­riu­res ente­sos si aquest any serà l’últim que es faran aquests con­trols.

LA XIFRA

20
municipis gironins
tenen fites frontereres entre els estats espanyol i francès, que han de controlar cada estiu.

LA DATA

1866
Després de dos segles
de negociacions els estats francès i espanyol tanquen l’afitament de la frontera.

Poca broma amb el govern civil pel tema de les fites

Tot i que els ajuntaments de banda i banda de l’Albera donen un caire festiu i distès als controls que se’ls exigeixen, l’administració de l’Estat sempre està disposada a recordar-los que amb la frontera no s’hi juga. Martí Pujol, avui jubilat, en va fer l’experiència quan era secretari de l’Ajuntament d’Espolla. A principi dels anys vuitanta, Pujol va rebre l’encàrrec de pintar les cinc fites del terme municipal d’Espolla, que havien quedat descolorides. Per fer-ho més alegre, Pujol va optar per repintar-les amb els colors de la senyera (groc i vermell), en lloc dels colors més avorrits i habituals (una creu negra sobre fons blanc). “Ja eren molt de moda els colors catalans, i va quedar molt bé, però vaig cometre l’error d’enviar fotos al govern civil. Es van posar molt seriosos i m’ho van fer repintar”, explica, avui, Pujol. El secretari només havia enviat les fotos per demostrar que havia complert, però al govern civil no li va fer gens de gràcia veure les fites d’or i grana. Un altre cas va ser a la Jonquera a principi dels anys 2000: CiU governava en coalició amb ERC i els republicans van presentar una moció demanant que l’Ajuntament deixés d’anar a aquests controls, considerant que eren absurds i obsolets, tant per la realitat europea com pel fet que hi ha catalans a cada banda. La moció es va aprovar i l’Ajuntament no va anar al següent control. El govern civil va portar l’Ajuntament als tribunals amb un contenciós administratiu per deixar clar que no es podien saltar aquesta obligació i l’Ajuntament va acabar acatant-ho.

Una obligació heretada del segle XIX i dels tractats de Baiona

Esteve Carrera

Des de Barcelona i la delegació de govern espanyol a Catalunya, Joan Capdevila Subirana, delegat permanent d’afitament de la frontera francoespanyola per Girona, és l’encarregat de coordinar els controls de les fites frontereres a la demarcació. Autor de la tesi doctoral La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868) i de diverses publicacions sobre aquesta temàtica, Capdevila situa l’origen dels controls de fites en el tractat de Baiona que, a mitjan segle XIX, va atribuir als ajuntaments fronterers la responsabilitat de comprovar anualment el bon estat de les fites i el seu manteniment. Cada estiu, doncs, Capdevila elabora un calendari que, a través de la subdelegació del govern de Girona i en concertació amb l’administració francesa equivalent (prefectura dels Pirineus Orientals), es comunica als 20 ajuntaments gironins fronterers perquè procedeixin als controls. Inicialment, s’estipulava que tots aquests controls s’havien de fer durant el mes d’agost, tot i que el delegat explica que, a la pràctica, el termini s’ha anat ampliant als mesos d’estiu. A la pregunta de si aquests controls tenen encara algun sentit al segle XXI (més de 20 anys després dels acords de Schengen i en un context en què la Comunitat Europea promou i subvenciona la superació de les fronteres), el delegat respon que la frontera segueix sent competència de cada estat i que és la base de l’argumentació territorial d’aquests estats a l’hora de definir competències i àmbits d’actuació. Com a exemple, Capdevila apunta a les actuacions dels cossos de seguretat quan han d’intervenir en casos d’emergència. Amb tot, el delegat admet que es va reduint l’impacte simbòlic d’aquests controls que es transformen, cada vegada més, en actes de relació entre banda i banda de la ratlla. Els controls in situ podrien anar perdent transcendència quan els dos estats acordin les coordenades GPS de la frontera. Aquesta és una de les tasques que la comissió mixta fronterera està fent, ja que, en l’actualitat, les coordenades GPS dels dos estats a la frontera no sempre coincideixen exactament arreu. I és que la delimitació de la frontera als Pirineus ha estat un procés llarg i complicat. Hauran calgut més de dos segles entre el tractat dels Pirineus (1659) i el de Baiona (un conjunt de set tractats que van culminar el 1866) per convertir la voluntat política de dos monarques en el traçat d’una frontera administrativa pel mig del Pirineu. En la seva tesi, Joan Capdevila recull que, quan s’observa en detall, es constata que el concepte geogràfic de carena o divisòria d’aigües principal dels Pirineus per establir la ratlla només s’ha aplicat en un 54% del traçat. En pràcticament la meitat del recorregut, la frontera s’ha establert en funció d’interessos estatals o locals. “Calia ser pràctics” diu Joan Capdevila. El concepte d’una suposada “frontera natural” no aguanta la realitat del terreny i queda clar que les fronteres sempre són polítiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.