“Tenir encara aquell monstre de formigó al poble era xocant”

És una bona notícia. Al no poder tirar endavant el projecte d’hotel, calia trobar-hi una solució. Ho havíem mirat de moltes maneres, a través de l’Ajuntament i de particulars, però no hi havia ningú que hi volgués invertir per desencallar-ho. A més, hem de tenir en compte que era una obra de 24 anys i després de tant de temps l’estructura ja estava danyada pel desgast dels materials. No sé fins a quin punt s’hi hagués pogut edificar.

Quan es va projectar, jo era molt jovenet i els detalls no els conec a fons. Però es parlava d’un hotel de dues estrelles amb vuit o deu habitacions. No era un hotel gaire gran, hi havia dues plantes d’uns 250 metres quadrats cada una.

Per una mala entesa entre els cinc socis que impulsaven el projecte. Van començar-ho plegats però després no es van entendre. Llavors, va arribar un moment que els permisos per construir van quedar caducats i a l’Ajuntament vam constatar que aquella estructura allà era un perill. Els nens hi anaven a jugar i els pares avisaven que hi tindríem una desgràcia. Vam reunir els propietaris i se’ls va comunicar que calia una solució o, si més no, que ho tanquessin perquè no hi pogués accedir ningú. Per tancar-lo havien d’invertir-hi diners i el que van decidir els socis va ser fer una donació a l’Ajuntament. En no aparèixer ningú interessat a recuperar el projecte, finalment l’hem enderrocat.

Són 30.000 euros, però als veïns del poble no els costa cap euro perquè es vehicula a través d’una línia d’ajudes de la Diputació de Tarragona. La donació també va sortir gratis, l’Ajuntament només va assumir els costos de la notaria.

Quan vam fer una assemblea de poble per tractar del tema, una de les inquietuds que tenien els veïns eren els costos de l’enderroc. També es palpava un sentiment d’estranyesa pel fet de desprendre’ns d’una cosa amb què, al cap i a la fi, hi hem conviscut quasi 25 anys. Era clar que allò feia lleig, però ho havíem vist durant molts anys. Tocava prendre una decisió perquè no tenia sentit mantenir aquella estructura en un moment en què tot el Priorat està apostant perquè la comarca sigui Patrimoni de la Unesco i treballem la carta del paisatge. Era recurrent que a la gent de la Bisbal ens diguessin que s’havia de tombar perquè malmet la imatge. A tot el Priorat no hi ha cap urbanització, tot és un nucli compacte, i tenir encara aquell monstre de formigó al poble era xocant.

De propostes n’hi havia hagut diverses, però arriba un moment en què cal concretar-les. S’havia parlat de la possibilitat de fer-hi una casa de colònies, una casa de turisme rural, i fins i tot s’havia plantejat la possibilitat d’habilitar-hi una fundació per obrir-hi un centre de menors. Però res va acabar definint-se. També s’ha de tenir en compte que la renúncia dels socis es produeix en un moment complex: hem agafat el moment més dur i crític de la crisi econòmica. Si s’haguessin buscat inversors abans, probablement s’hauria pogut dur-hi a terme alguna cosa. Calia reformular el projecte inicial per adaptar-lo a les exigències urbanístiques i mediambientals, que han variat al llarg dels anys, però estic convençut que hi hagués hagut la possibilitat de trobar algú que s’hagués vist capacitat de tirar-hi endavant algun projecte.

En aquest sentit, tant de bo s’hagués tirat endavant i s’hagués acabat en el seu moment, però ara ja no complia les normes urbanístiques que tenim al municipi. Per exemple, tota una planta havia d’anar a terra.

La nostra intenció és fer-hi una àrea de lleure. La idea que més ens agrada és habilitar-hi una àrea verda, que estigui integrada dins el paisatge espectacular que ens ofereix el Parc Natural de Montsant. Tots els municipis del parc hem aprovat als plens ser una zona de baixa contaminació acústica i lumínica, quasi única a Europa.