Un ambiciós projecte per salvar arbres de la Garrotxa
Es completa la primera fase de ‘Busquem arbres amb història’ amb la publicació d’una guia
En vuit anys s’han registrat uns 500 exemplars que caldria conservar
-
El teix del Torrent de l'Orri, de Sales de Llierca XAVIER BACHERO. -
Un ambiciós projecte per salvar arbres de la Garrotxa Arxiu. -
El teix del Torrent de l’Orri, a Sales de Llierca; el lledoner de Cal Traginer de Mieres; l’alzina de la Torre, també de Mieres; mesurant el perímetre del roure de les Clotes de les Planes (4,02 metres l’any 2016), i un dels roures del Rei d’Hortmoier. XAVIER BACHERO / ANNA ROS / MONTSE COROMINA / RAMON ESTÉBAN. -
Un ambiciós projecte per salvar arbres de la Garrotxa Arxiu. -
Un ambiciós projecte per salvar arbres de la Garrotxa Arxiu.
La primera fase del projecte Busquem arbres amb història de la Garrotxa, impulsada pel Parc Natural de la Zona Volcànica, s’acaba de completar amb la publicació d’un llibre amb els exemplars escollits d’entre els aproximadament mig miler d’arbres recopilats des que ara fa nou anys s’hi va començar a treballar. El següent pas serà parlar amb els ajuntaments perquè, d’una banda, se senyalitzin els arbres i, d’una altra banda, es protegeixin amb alguna ordenança, atès que la majoria estan exposats a les tales. El llibre Arbres amb història de la Garrotxa és el fruit d’una exhaustiva tasca de recopilació d’informació sobre el terreny feta per una cinquantena de voluntaris i tècnics. L’origen de la guia es troba en un recull similar centrat a la vall d’Hostoles que havia impulsat anys abans l’Esbart de la Vall d’Hostoles. La publicació ha estat possible gràcies a la implicació de l’empresa Noel Alimentària, que va invertir en el projecte després que aquest s’hagués d’interrompre el 2013 per manca de recursos.
Arbres... esdevé una eina indispensable per a qui vulgui conèixer les principals espècies de la comarca i un mitjà molt bo per endinsar-se en aquest món de la cultura entre científica i màgica. Els exemplars es presenten per municipis, en unes fitxes en què hi ha fotografies, la localització, una explicació sobre l’espècie, dades d’aquell arbre en particular i la manera d’arribar-hi. N’hi ha tant d’urbans com de situats enmig de boscos o en indrets remots a la muntanya. Els més abundants són els roures i les alzines però, en la selecció, hi han entrat una trentena d’espècies diferents, amb les seves variants, des de lledoners, plàtans i pins fins a salzes i til·lers, passant per sequoies i cedres de l’Atles.
Els participants en la recerca omplien un formulari amb les dades bàsiques dels exemplars. Un equip tècnic ho examinava i escollia les aportacions més rellevants. El material es va penjar en un blog, abans de veure la llum en format de llibre. Superaven el sedàs els arbres que reunien característiques com ara ser una espècie poc freqüent a la zona, créixer en un emplaçament singular, haver estat testimoni de fets històrics, tenir un valor paisatgístic o una edat considerable, ser protagonista de llegendes i tradicions i tenir grans dimensions o una forma singular.
LES XIFRES
Els monumentals roures del rei d’Hortmoier
A la Garrotxa tan sols hi ha set exemplars o conjunts d’arbres considerats monumentals. Els més famosos són els roures del Rei d’Hortmoier. Se’n diuen així perquè a mitjan segle XVIII van ser seleccionats per la marina reial per a la construcció de naus. Una ordre reial assenyalava que, un cop marcats, aquests exemplars no es podien aprofitar per a cap altra finalitat. Finalment aquests roures no es van fer servir, però van quedar protegits. Originàriament n’eren tres, però el 1996 en va caure un, segons s’explica en la guia. Els dos supervivents tenen 27 i 30 metres d’altura i unes capçades del voltant de 30 metres.
Una creu de ferro engolida per un roure
Entre la informació que es dona en el llibre figuren històries singulars relatives als arbres. Una de molt curiosa és la del roure de la Creu, situat a Espinau, al terme de Beuda. L’anomenen d’aquesta manera perquè el tronc conté una cicatriu molt evident amb forma de creu. No es tracta d’una inscripció, sinó que és el resultat del creixement de l’arbre, que en eixamplar-se es va engolir una creu de ferro que havien clavat a pocs centímetres. Explica l’investigador local Josep Vilar que la van posar la dècada de 1940 per assenyalar el lloc on un noi, Feliu Costa (conegut com “el mut d’Espinau”), va perdre la vida, fulminat per un llamp.
