“El gran repte al Camp és l’hidrogen verd”

Sí, és així. Ara podríem fer una enquesta i que­daríem sor­pre­sos de la quan­ti­tat de gent que, pel sol fet d’haver estat dipu­tat, es pensa que cobres la resta dels teus dies una supo­sada paga vitalícia, cosa que demos­tra el nivell d’ignorància que hi ha, que és enorme. Jo vaig tor­nar a la meva empresa i, malau­ra­da­ment, estava pas­sant un molt mal moment.

Exacte. El 2013, al cap de dos o tres mesos d’haver-me rein­cor­po­rat, vam tenir molts pro­ble­mes per poder cobrar. Vaig estar mesos sense cobrar i tre­ba­llant. Malau­ra­da­ment l’empresa va aca­bar en fallida. Poso el meu cas com a exem­ple per demos­trar que d’això de tenir la vida solu­ci­o­nada sent exdi­pu­tat, res de res.

Quan va fer fallida l’empresa de Reus, em vaig espa­vi­lar i vaig rebre una oferta d’aquesta empresa del mateix sec­tor, per tant com­petència, que en aquell moment no expor­ta­ven, i van voler crear el depar­ta­ment d’expor­tació per fer el salt als mer­cats inter­na­ci­o­nals. I és aquí on estic tre­ba­llant.

No, no. N’he fet sem­pre, perquè viatjo moltíssim. Quan no soc fora, faig tele­tre­ball, però, abans de la pandèmia, les set­ma­nes que no viat­java anava un cop a la set­mana a reu­ni­ons pre­sen­ci­als a l’ofi­cina d’expor­tació que l’empresa té a Sara­gossa. Des del 2013 que n’estic fent, de tele­tre­ball.

Jo no he dei­xat de viure aquí i l’aero­port del Prat és la meva segona casa. Quan tu vas a bus­car un avió cap a qual­se­vol capi­tal euro­pea a les set del dematí i veus ple de gent de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses –algu­nes de grans, també– que s’estan des­plaçant cadascú amb el seu pro­jecte per ven­dre pro­ducte o implan­tar-se fora, veus que el sec­tor és molt dinàmic. L’empresa que, per petita que sigui, no tin­gui un peu al mer­cat inter­na­ci­o­nal sem­pre anirà coixa.

Cada vegada més empre­ses estan posa­des en el comerç exte­rior. De fet, un curs que vaig fer l’any 1993 a la Unió Patro­nal Metal·lúrgica pre­ci­sa­ment el que bus­cava era espe­ci­a­lit­zar una sèrie de pro­fes­si­o­nals que havíem aca­bat una car­rera de ciències econòmiques i empre­sa­ri­als o la diplo­ma­tura, perquè es pre­veia que, pas­sats els Jocs Olímpics, mol­tes peti­tes i mit­ja­nes empre­ses neces­si­ta­rien aquest tipus de pro­fes­si­o­nals. Des de lla­vors ha estat un incre­ment con­ti­nuat.

L’indus­trial, sobre­tot de Bar­ce­lona, és fona­men­tal. També l’agro­a­li­men­tari és molt potent. Després també el de ser­veis, en el món informàtic, de cre­ació d’apli­ca­ci­ons, etcètera, també l’he vist molt actiu allà on vaig.

El moment era molt dur. Veníem de les elec­ci­ons al Par­la­ment del 2010, en què vam bai­xar a deu dipu­tats, i en les muni­ci­pals del 2011 vam per­dre repre­sen­tació a totes les ciu­tats de més de 80.000 habi­tants de Cata­lu­nya excepte Bar­ce­lona. Quan vaig entrar tenia molt clar que volia estar un nom­bre deter­mi­nat de legis­la­tu­res. De vega­des, quan entres en l’entorn de la política, hi entres tan endins que és fàcil per­dre la pers­pec­tiva de les coses, és molt fàcil. L’entorn del Par­la­ment, del par­tit –jo era a l’exe­cu­tiva com a secre­tari de política econòmica–, la teva vida fa un canvi tan radi­cal que tot és política, el cent per cent de la teva vida. En pri­mer lloc, per als que venim del sec­tor pri­vat i som assa­la­ri­ats, tor­nar després de l’etapa política és molt com­pli­cat, no pas per a aquells que són fun­ci­o­na­ris o que tenen empresa o bufet d’advo­cats propi. Però també van pas­sar fac­tura els pro­ble­mes interns i els mals resul­tats. A mi no em des­gas­tava el Par­la­ment, sinó les bara­lles inter­nes.

Bé, no. També hi havia un com­po­nent ideològic. Recordo tot el movi­ment de Rea­gru­pa­ment. Jo, quan els sen­tia dir el que deien, m’esgar­ri­fava. Com encara podien estar dins d’ERC, amb una tra­dició repu­bli­cana, d’esquer­res. Després hem vist l’evo­lució de tot ple­gat. Ara veiem com Rea­gru­pa­ment és una part impor­tant de la ide­o­lo­gia que hi ha dar­rere de Juntsx­Cat. També hi havia un cos­tat d’afi­ni­tat per­so­nal, sí, però els altres com­po­nents també hi eren.

El seguien. Majo­ritària­ment no ente­nen per què volem ser inde­pen­dents. Els costa pen­sar que s’haurà d’afe­gir encara un altre país més a la Unió Euro­pea. Ja som massa, pen­sen. Això és pot reba­tre amb argu­ments, però et demos­tra que encara hi ha molta feina per fer. Tot i que reco­nei­xen que la solució democràtica és el vot dels cata­lans, l’ava­len.

Sem­pre, quan també érem tres dipu­tats i no teníem repre­sen­tació muni­ci­pal a les grans ciu­tats, en moments difícils hem defen­sat que per deci­dir el nos­tre futur havíem de pas­sar per les urnes. No s’ha fet altra cosa que con­ti­nuar. Si l’any 1989 érem dos gats, quan això esdevé majo­ri­tari al Par­la­ment i entra la població, li dema­nem a l’Estat un referèndum per poder deci­dir. El pro­blema és que l’Estat mai el va voler pac­tar i ales­ho­res es va tirar enda­vant l’1-O en les con­di­ci­ons en què es va haver de tirar enda­vant. L’1-O és un dia ines­bor­ra­ble i el pas més gran i con­tun­dent que s’ha fet per als que sem­pre hem anhe­lat la república cata­lana o la inde­pendència.

Per mi, que m’ho miro des de fora, són dis­cus­si­ons estèrils i una pèrdua de temps, el que estem veient els dar­rers dies: que si ara el Jun­que­ras ha fet aquest arti­cle on diu aquesta paraula i no aquesta altra...

No fa res més que rea­fir­mar el fil con­duc­tor del lli­bre Tor­na­rem a vèncer. A vega­des sem­bla que anem a pesar safrà: que si el Jordi Sànchez ha dit que l’1-O només era un pas i no el defi­ni­tiu. Escolta’m...! Jo, de debò... És una pèrdua de temps.

El que s’ha de fer és el que s’està inten­tant fer: taula de diàleg. Per què? Tot­hom diu que no ser­virà de res perquè l’altra part no vol par­lar. Ens hi posem la bena abans de la ferida. Sem­pre hem de tenir, no el pla B, sinó el C, el D i l’E pen­sats, par­lats i dits públi­ca­ment. No té cap sen­tit, si no. Diàleg perquè ho veus en altres con­flic­tes seri­o­sos. A Irlanda del Nord, al final, després de tants anys de guerra, s’asse­uen el reve­rend Ian Pais­ley i Mar­tin Mac­Guin­ness. Van haver de par­lar dues per­so­nes que s’odi­a­ven! Resulta que al final de les con­ver­ses es van fer amics per­so­nals, tot i que no polítics. O, sal­vant les distàncies, Sud-àfrica, on Man­dela va haver d’aca­bar seient amb els que l’havien empre­so­nat. De la taula de diàleg no ens en podem aixe­car mai, mai, tam­poc quan les con­ver­ses esti­guin atu­ra­des. Mai, mai, mai. No ens podem per­me­tre aquest luxe. I l’altra cosa és acu­mu­lar for­ces.

Fa dos mesos també deien que els indults no arri­ba­rien mai, que era fer volar coloms per dis­treure’ns. I sem­bla que tot va cap aquí. Jo no me’n refio, de l’Estat espa­nyol, però no podem estar per­ma­nent­ment capant-nos, perquè, al final, no pots fer abso­lu­ta­ment res. Acu­mu­lar for­ces, eixam­plar, és el que jo he fet des de l’any 1989, que érem dos gats. Porto tota la meva vida política eixam­plant. Convèncer, convèncer i convèncer gent. Ara d’això se’n fot gent que fa qua­tre dies aplau­dien els pac­tes del Majes­tic de Pujol amb Aznar. És el que hem fet i s’ha de con­ti­nuar fent perquè és un dels punts febles de l’1-O. Hi ha deter­mi­nats àmbits ter­ri­to­ri­als i sec­to­ri­als on no vam entrar.

Estem avançant. Jo estic anant cap a la inde­pendència des del 1989. Som en aquest camí. Els inde­pen­den­tis­tes de sem­pre hem tin­gut molt clar que això és una marató, una ultra­trail, no una cursa de velo­ci­tat. No es tracta de córrer més ràpid, sinó d’aguan­tar molt temps. Men­tre vas acu­mu­lant for­ces ja estàs avançant cap a la inde­pendència. Perquè hem de ser molts més.

Això és el que s’ha de par­lar a la taula. Ara no té massa sen­tit. L’objec­tiu és la república cata­lana. Per què enge­gues el segon esta­tut mal­grat que no et porta a la inde­pendència? Perquè en aquell procés cap a la... l’Esta­tut era pujar un estadi més. Jo estic abso­lu­ta­ment con­vençut que més auto­go­vern apropa la inde­pendència. Si més auto­go­vern vol dir estar millor, jo no soc par­ti­dari del “com pit­jor, millor”. El “com pit­jor, millor” acaba sent pit­jor per a tot­hom. Tenir una auto­no­mia ens ha permès ser on som ara.

Paciència. Pri­mer, paciència. Dos: prou de bata­lle­tes estèrils. S’està mirant massa el matís quan la majo­ria del text és igual. Per una raó: perquè aques­tes bata­lles can­sen, can­sen molt. I per això que dèiem d’acu­mu­lar for­ces: amb aques­tes bata­lle­tes el que fas es desa­cu­mu­lar-ne.

Bar­ce­lona històrica­ment sem­pre ha mirat més cap a Girona i la Cata­lu­nya Cen­tral. Allò de la Cata­lu­nya Vella i la Cata­lu­nya Nova es veu molt clar en les tendències. Des de Tar­ra­gona has de fer el doble perquè et reco­ne­guin alguna cosa que a altres llocs se’ls reco­neix automàtica­ment. També nosal­tres hem de fer autocrítica. S’ha de con­ti­nuar tren­cant aquesta mena de relació.

L’hidro­gen verd. Això és clau. És el futur de la indústria petroquímica. En viuen 30.000 per­so­nes. Garan­tir la trans­for­mació, que aquests llocs de tre­ball con­tinuïn en un futur, és fona­men­tal. És el gran repte, el gros, el bàsic, l’estruc­tu­ral. Perquè, si no, serà la recon­versió dels Alts Forns del Cantàbric dels anys vui­tanta, que van ser una frac­tura social bes­tial. Si no es fa res ara, tindràs un cata­clisme d’aquí a vint anys. A més a més, el país està en deute amb Tar­ra­gona. Aquest ha estat el ter­ri­tori de la gene­ració d’ener­gia. S’ha foca­lit­zat aquí per motius molt llargs d’expli­car. Ara toca al país donar suport a la Pla­ta­forma Hidro­gen Verd Cata­lu­nya Sud.

Jo he fet dos viat­ges en un any i mig quan abans en feia dos men­su­als. Ara he d’anar a visi­tar tots els cli­ents pre­sen­ci­al­ment. Perquè a molts d’ells fa gai­rebé dos anys que no els veig. Als Estats Units hi vaig anar per dar­rera vegada l’octu­bre del 2019. També molts volen venir aquí per pro­duc­tes nous, per veure la fàbrica. Jo pre­veig molt viatge de feina en una pri­mera fase perquè t’has de tor­nar a veure, però un cop passi aquesta onada, crec que la pandèmia ens ha ense­nyat que deter­mi­nats viat­ges que feies per estar dues hores amb algú, pot­ser ara els faràs per Zoom o Goo­gle Meet. Ja no serà estrany fer reu­ni­ons telemàtiques. Deter­mi­nats viat­ges que abans feies ja no seran neces­sa­ris. Les empre­ses també han vist que sense viat­jar has man­tin­gut nivell de negoci. En el nos­tre cas ens hem vist afa­vo­rits perquè la gent ha inver­tit calés per arre­glar casa seva.

Home, jo, els cas­tells.

Jo faig cas­tells des de l’any 91, de manera inin­ter­rom­puda. Va ser de les poques acti­vi­tats que vaig man­te­nir de dipu­tat perquè era la meva pilota d’oxi­gen en aquell ambi­ent només polític. Anar a la colla, fer cas­tells i ara par­lar amb l’un i ara par­lar amb l’altre. Tenies el pols de la vida més enllà d’estar tot el dia al par­tit, al Par­la­ment i a l’Ajun­ta­ment. A mi m’ha anat bé la parada per aga­far una mica d’aire després de trenta anys de no haver fet mai un any sabàtic de cas­tells. Però ara tinc unes ganes boges de tor­nar, encara que sigui dos anys més vell..., perquè als cas­tells hi ha una acti­vi­tat física impor­tant. Totes les colles entra­rem en un procés de recons­trucció total. Totes les estruc­tu­res, tots els pisos, enxa­ne­tes, dosos, sisens, quints, s’han de fer de nou. El meu fill mitjà va pujar de dosos al tres de deu al dar­rer con­curs, i ara fa metre setanta-cinc i té una esquena així de grossa. Durant aquests dos anys no ha pogut assa­jar la bai­xada als pisos inter­me­dis. Això una per­sona que con­ti­nua. Com reac­ci­o­narà la gent? Pot haver-hi de tot. Gent com jo que té unes ganes boges de tor­nar i gent que dirà: “Home, he des­co­bert que l’estiu exis­teix.” Les colles de la zona tra­di­ci­o­nal, de Sant Joan a Santa Tecla o a Santa Teresa del Ven­drell, que és a l’octu­bre, tenim tot el juliol, tot l’agost i tot el setem­bre hipo­te­cats. Però, a nivell gene­ral, sem­pre s’ha dit que, en moments de crisi, els cas­tells van bé perquè és un oci barat.