El caliu d’un pavelló

No per esperat, el primer gran foc de l’estiu ha deixat d’alterar la vida dels habitants i els estiuejants de Llançà i, sobretot, del Port de la Selva. Especialment en el cas de la gent que té segones residències en urbanitzacions properes a l’incendi o turistes nacionals i estrangers que passaven el cap de setmana o la temporada al càmping Port de la Vall, els quals es van veure obligats a abandonar-ho tot i dirigir-se a cases de familiars o amics, o bé als espais habilitats per l’Ajuntament, com ara pavellons, centres cívics o, amb més sort, apartaments lliures cedits per les immobiliàries i els propietaris a preus arreglats.

En total, unes 350 persones van haver de ser desallotjades, i més d’un centenar de les quals van passar la nit de dissabte al pavelló del Port de la Selva dormint en matalassos. D’altres van preferir aparcar l’autocaravana a fora al pàrquing.

Ahir al migdia, alguns encara hi eren passant les hores, esperant a veure què els ordenaven les autoritats. Entre els quals, un grup d’una trentena de joves procedents de París que precisament havien arribat divendres, quan feia tot just una estona que havia començat l’incendi. “Quan vam arribar al càmping, ja vèiem les flames i alguns dels joves estaven nerviosos, però quan ens van desallotjar, cap a mitjanit, ja ho teníem tot preparat i vam marxar ràpid”, explicava un dels monitors, Mathieu Stioui, mentre els companys jugaven a futbol. “Ens hem trobat una pilota i ja saps que és el joc més fàcil del món!”, comentava resignat.

També dues parelles d’estrangers mataven les hores asseguts a l’entrada del pavelló esportiu. Fa trenta anys que estiuegen al càmping, tant la parella d’holandesos com la de belgues, i tots comprenien la situació. “En cap moment ens hem espantat. Hem vist més d’un foc al llarg de la nostra estada aquí. En recordo un de l’any 1992, que va ser molt més gran, però aquesta és la primera vegada que ens desallotgen i ens hem sentit molt segurs”, declarava hieràticament Lis Haring. Per la seva banda, Jacques De Neef coincidia a dir que mai van tenir por, perquè “els bombers són professionals i el vent sempre venia de mar i, per tant, el foc avançava pel vessant de la muntanya i l’evacuació era per prevenció”.

Evacuada de la Vall de Santa Creu, Anna Ramos preguntava a l’Espai Port quan creien que podrien tornar al poble. Sabia per una foto enviada pel seu marit que, tot i que el foc es va arribar a estendre fins a pocs metres de casa seva, no s’havia cremat. Això sí, la por no la hi va treure ningú, confessava, perquè si bé els veïns la calmaven dient que els incendis no solien afectar el poble, el foc s’enfilava molt ràpid i havia deixat un paratge desolador. “El paisatge i la fauna sí que han estat alterats. Les oliveres, les basses amb granotes... Ens quedarà un paisatge lunar!” No es va estar de criticar com de brut de vegetació estava tot. “Fa dos anys que ens temíem que passaria. Els propietaris de molt terreny no s’han cuidat de desbrossar-lo i això era un polvorí.” El que dèiem, no per esperat...