La naturalesa ensenya les ungles

De què ser­veix ser la ter­cera potència econòmica mun­dial i tenir l'acció i el poder repar­tit arreu com una tela d'ara­nya? O demos­trar que sense rique­ses natu­rals pròpies es pot arri­bar al nivell dels països més dotats? Haver tro­bat el punt exacte de l'equació “crear o copiar = impor­tar = manu­fac­tu­rar = expor­tar” de cen­te­nars de pro­duc­tes d'alta qua­li­tat, com­pe­tint amb els països més indus­tri­a­lit­zats i con­que­rint els mer­cats, de què ser­veix? O ser el més culte, laboriós i sen­si­ble a l'art? Por­tar l'amor propi a l'extrem de cul­mi­nar amb la immo­lació, per un error o dany cau­sat a la dig­ni­tat? De què ser­veix tot l'apa­rell ple­gat davant de la natu­ra­lesa desen­fre­nada? De res! Ningú pot parar-la!

El país més dis­ci­pli­nat, entre­nat i millor pre­pa­rat per enfron­tar-se amb pro­ble­mes de la classe que siguin, resta superat i mani­festa que no és capaç de pal·liar tot sol el greu —gravíssim!— pro­blema que tra­vessa. Ho havia fet amb tragèdies de menys volum, superant-ho. La de la Guerra Mun­dial li van refer els EUA en bona part. Ara, però, la natu­ra­lesa ha par­lat amb to altíssim. En aquest moment, el món addicte al tele­vi­sor, al telèfon intel·ligent, a inter­net i a les comu­ni­ca­ci­ons de tota mena, resta pen­dent de les imat­ges i notícies d'un Japó que, men­jant-se l'orgull de raça, demana auxili.

La natu­ra­lesa, cruel, ha esco­llit un país únic per demos­trar el poc valor que tenen els mit­jans humans. No és la pri­mera vegada que el Japó fa tron­to­llar el món. El desem­bre de 1941, sense estar en guerra, a traïció, des­truí a Pearl Har­bor la major part de la flota dels EUA. El setem­bre de 1945, després de patir els dos pri­mers bom­bar­de­jos atòmics, der­ro­tats, amb frac, bar­ret de copa i l'orgull a la but­xaca, els man­da­ta­ris japo­ne­sos fir­ma­ven la ren­dició a bord del cui­ras­sat Mis­souri, a la badia de Tòquio, davant del gene­ral MacArt­hur. Després de la cerimònia de la sig­na­tura, la major part dels assis­tents japo­ne­sos, en els seus domi­ci­lis, es van lle­var la vida fent-se l'harakiri. No van voler viure vençuts. La pre­sumpció, la vani­tat i l'orgull de japo­ne­sos no ho per­me­tia. Els que havien assu­mit res­pon­sa­bi­li­tats i amb bon sen­tit no ho van fer van ser menys­tin­guts com a covards.

Ni els déus, ni els gover­nants, ni els seus ene­mics històrics els xine­sos han pro­vo­cat el sisme de 9 graus, el major ter­ratrèmol regis­trat des del 1900. La sub­ducció de la placa tectònica del Pacífic sota la d'Amèrica del Nord ha pro­vo­cat el gran movi­ment sísmic i el tsu­nami devas­ta­dor que el seguí. La reacció per aju­dar al Japó serà uni­ver­sal i l'espe­rit fra­tern que pal­pa­ran els farà medi­tar pro­fun­da­ment. Els pen­sa­ments, però, xoca­ran inequívoca­ment amb les seves cre­en­ces, con­vic­ci­ons, tra­di­ci­ons i espe­rit de raça. Impertèrrits, serens, edu­cats, con­te­nint les emo­ci­ons, amb el pen­sa­ment pre­fi­xat, arre­lat i irre­duc­ti­ble, passi el que passi no can­vi­a­ran. Ni poden ni volen: són japo­ne­sos.