la contra
Quan l'Ebre va passar de riu a barranc
Fa quaranta anys que amb el tancament de la presa de Riba-roja es va acabar la navegació per l'Ebre que havia estat viva des de l'inici dels temps
Fa quaranta anys, per encàrrec de l'aleshores sotsdirector de La Vanguardia, Hiracio Saenz Guerrero, vaig escriure una sèrie de 12 reportatges sota el títol de Las Riberas catalanas del Ebro. Tractaven del paisatge, els pobles, la història i la gent dels 24 pobles que voregen el riu entre Mequinensa i la Mediterrània. Es varen publicar al final de l'agost, un mes després que Neil Artmstrong xafés per primera vegada el sol de la Lluna. El bon amic Xavier Garcia m'ho ha recordat i el Google m'ha permès accedir a l'hemeroteca i refrescar la memòria del que vaig veure i comptar aleshores i que ara tenia ja perdut en la boira del passat.
No fou debades la iniciativa del periòdic per tractar l'afer. Feia pocs mesos que s'havia segellat el mur de la presa de Riba-roja la qual cosa suposava l'extinció definitiva de la navegació per l'Ebre. El nivell de l'embassament va anar pujant fins a inundar la part baixa del poble vell de Mequinensa que, amb la precipitació autoritària pròpia de l'època, havia estat dinamitat totalment quan una bona part s'hauria pogut salvar perquè mai va arribar a quedar sota la cota màxima del pantà. Foren moments de fort dramatisme, com molt bé explicà lúcidament Jesús Moncada vint anys després (Camí de Sirga, 1988). Encara més dramàtica, però, és la imatge del campanar del poble vell de Faió enderrocat emergint de les aigües. És l'antítesi de la fotografia popular del campanar de Sant Miquel a l'embassament de Sau, que els periòdics han establert com a punt de referència per a tot Catalunya. El campanar de Sau emergeix net i visible al bell mig de les aigües; el de Faió apareix amagat al colze d'una barrancada, envoltat de muntanya, en un lloc ombriu i feréstec amb els ganyots dels aligots. A mi em va produir esgarrifança i una sensació de desastre universal, és clar que fou fa ja vint anys i el temps distorsiona les imatges. Distorsió com la que em queda de la navegació fluvial. A Tortosa, a la banda esquerra de l'Ebre, vora el pont del tren i davant l'Hostal de Favaró, després Fonda del Ebro, hi hagué el darrer embarcador de llaüts. Era una plataforma de fusta sobre puntals a l'extrem de la qual hi havia una corriola moguda a mà per elevar els sacs. Els llaguts trincaven al seu peu, un vora l'altre, en paral·lel, fins a tres o quatre i els llaguters feien la vida a popa escalfant el menjar amb olletes de terra. Eren els primers anys cinquanta i els xiquets miràvem amb expectació aquell rebombori; després, des del balcó de casa, amb la visió que donava la poca alçada de la infància, no arribava a veure la làmina de l'aigua però sí un pal inclinat que anava avançant riu amunt conduït per la sirga. A l'altra riba de riu, al cantó de Ferreries, va haver-hi durant molt anys un llagut avariat i mig esfondrat; per saber el nivell de les aigües només calia mirar l'embarcació; si estava coberta, el nivell era alt; si es veia tot, hi havia estiatge.
En acabar la presa de Flix (1949) es va habilitar un sistema de rescloses per mantenir el tràfec fluvial amb un túnel espectacular sota terra a les entranyes del poble, que recomano vivament de visitar; després, quan es va acabar Mequinensa (1965), aigües amunt del poble i de l'aiguabarreig amb el Cimca-Segre, ja es va prescindir de l'elevador però encara per poc temps podien arribar les barques des de la Cava. Amb la paret de ciment de Riba-roja fou ja definitiu. L'Ebre va passar de ser riu a esdevenir barranc. Tot plegat fa ja molts anys. Ara es vol rehabilitar el riu perquè el naveguin els esportistes o els turistes. Uns per altres no ho acaben d'encertar. No es pot tornar enrere. Resulta paragògic que el mateix moment en què l'ésser humà guanyava la Lluna perdia l'Ebre.
