El barri que no és barri
Mas Xirgu és un gran polígon industrial que llinda amb Vilabrareix on es concentren infraestructures importants i que està ocupat per la indústria, el comerç i els equipaments
Mas Xirgu teòricament és un barri, però no és un barri. En realitat, és un gran polígon industrial, un dels darrers fruits de l’expansió imparable d’una ciutat que va trobar en els terrenys que fan partió amb Vilablareix i l’antic poble de Palau, una plana anteriorment fèrtil, avui marcada per la construcció desmesurada de grans naus industrials que li donen una difusa personalitat. Les estadístiques recullen que a Mas Xirgu viuen permanentment 17 persones, una quantitat ínfima si tenim present que el barri i el sector del mateix nom tenen una extensió de 125,6 ha. Dedicat a la indústria, el comerç i els equipaments, integrat per les zones de l’estació de mercaderies, el Pla d’Abastaments, els polígons industrials Mas Xirgu I i Mas Xirgu II i els equipaments del col·legi Bell-lloc, a principi dels anys vuitanta del segle passat, entre el pont sobre el riu Marroc i el límit del terme municipal de Girona amb el de Vilablareix, el paisatge era un contrast entre les instal·lacions industrials privades, els camps de conreu, les naus de l’empresa municipal de serveis, del que aleshores era modern parc de bombers i el que es va conèixer com el pla d’abastaments. Al nord es va situar la primera zona industrial, inicialment batejada com Can Xirgu, avui coneguda com a Mas Xirgu, on, a més de la caserna dels bombers, s’aixecaven les instal·lacions de l’empresa Metalco, que, segons una denúncia presentada pels regidors comunistes, havien estat construïdes il·legalment, cosa que va provocar que, el maig del 1981, es produís una forta polèmica entre els socis que formaven la majoria de govern i esclatés una crisi municipal. El fet que Maria Gràcia Bosch (Unió Democràtica de Catalunya), que des del 12 de juny del 1980 –després de la marxa de Manuel Nonó (CDC) a la direcció general d’Administració Local– era tinenta d’alcalde d’Urbanisme, estigués vinculada familiarment a la companyia va aixecar sospites i la tensió es va acabar de disparar el dia 14 d’aquell mes, quan es va trencar la coalició entre PSC, CDC i PSUC i l’alcalde Joaquim Nadal va agafar personalment la cartera d’Urbanisme. En aquell moment, i amb seixanta hectàrees, Mas Xirgu era la zona industrial més gran del terme municipal –superava en tres cops la segona, situada a Torre Mirona– i va tenir un ràpid creixement. El 1984, es van tramitar les primeres normes subsidiàries de planejament –es van aprovar definitivament el 12 de setembre– i va ser el tret de sortida d’un procés imparable de creixement i successives ampliacions que han fet de Mas Xirgu un veritable motor de la ciutat. Una vista aèria ens informa que entre el carrer de Can Pau Birol i la via del tren s’aixequen infraestructures importants, com ara la seu central de Correus, la deixalleria, la comissaria dels Mossos d’Esquadra de tràfic, les brigades municipals, Mercagirona, la inspecció tècnica de vehicles i l’escorxador del Gironès. Totes envoltades d’empreses com ara Gràfiques Alzamora, Pneumàtics Perelló, el Grup Fundació Ramón Noguera, Burger King i la veterana Metalco.
L’any 1997, Lauren Films va iniciar els treballs de construcció d’unes multisales, amb capacitat per a més de 2.700 espectadors. Va ser el primer complex de multicinemes de la ciutat i es va convertir en un fenomen que aplegava 600.000 espectadors anuals. Els anys bons van durar poc. Després de la irrupció de les noves tecnologies i els canvis d’hàbits dels clients, el 2007, l’empresari Antoni Llorens va abaixar la persiana i les instal·lacions van ser ocupades per una marca de roba esportiva. Amb tot, Mas Xirgu va viure la seva experiència més traumàtica quan, el maig del 2008, es van iniciar les obres per fer el túnel per on hauria de circular el tren d’alta velocitat. El moviment de terres, la presència d’una tuneladora, la Gerunda, que havia d’obrir el forat i les complicacions derivades del moviment de terres van marcar un període amb entrebancs imprevistos. A les cinc i deu minuts del 21 d’abril del 2010, la màquina va començar a fer el túnel urbà del TAV que avui travessa de punta a punta la ciutat. Un mes més tard, el 23 de maig al vespre, l’empresa Aplicacions Frigorífiques Lucena, del carrer Alacant. es va trobar que el pas de la tuneladora els havia inundat la nau amb l’escuma que s’utilitzava per estovar el terreny i facilitar la perforació. Una crisi inesperada que per als propietaris de l’empresa es va allargar molts mesos, però que no va ser tan espectacular com la que es va produir el 29 de setembre del 2013, quan el tren ja funcionava i una tempesta d’estiu a l’inici de la tardor –van caure 123 litres per metre quadrat– va demostrar que la joia de la corona era un ídol amb els peus de fang. El desbordament de la riera de la Pabordia va fer caure un mur de maó que era l’única protecció que a Mas Xirgu resguardava les vies. Un desastre anunciat.
Una transformació sense aturador
La construcció del túnel va marcar una etapa del barri. Obres del pou d’atac de la tuneladora a l’altura de Mas Xirgu. El polígon l’any 1983, quan encara es venien parcel·les a preus ajustats. Les brigades municipals tenen la seu a Mas Xirgu i durant un temps van guardar una màquina del carrilet.