L'agraïment necessari, després dels PAIs

Divendres ens va sorprendre, per grata, la notícia que teniu a la imatge, que venia al diari Levante-EMV. Ja n'hem parlat bastant però ara s'obri un nou període: l'Ajuntament no ha de compensar els qui volgueren construir el PAI —amb el respectiu camp de golf— a Alfauir, després que els informes de Conselleria i Confederació, i els canvis de govern, el frenaren.

Després del PAI frustrat, no diré jo què vindrà; potser, tan sols, què m'agradaria: no solament una aturada sinó un gir. La sentència ho permet, de mirar cap endavant. I ara caldria repensar la vall amb uns altres ulls diferents als de l'època de la bombolla immobiliària, sense esperar que torne un dia.

Abans, però, m'agradaria parlar de comptes pendents, i del que no diu la notícia; no amb retrets (seria fàcil fer-ne un llista, ara que veiem que aquella bogeria de la rajola ens duia a la ruïna). No. Comptes pendents, com a agraïment, record i reconeixement. I, en veure la foto del diari, em van tornar a vindre estes línies al cap, que hem comentat moltes vegades però que no sé si hem escrit mai. El PAI va deixar un poble dividit a Alfauir, apàtic, sense ganes d'activitat, ni cultural ni quasi de res. De fet, de retruc es va endur moltes més coses per davant, que no sé si encara és massa prompte per escriure-les.

Per això, ara mirem amb esperança el futur. A la foto del diari hi ha Toni, company i membre de la Plataforma pels pobles de la Safor, de Vilallonga, treballador com ell sol, que hui ja no està amb nosaltres. Ha rebut el reconeixement del món ecologista a la comarca i de les persones que l'estimaven, però està bé que, en aquest capítol, també en conservem el record.

Hi ha Paco, nerviós, imparable; Paco el que no s'està mai quiet, el qui movia mitja vida cultural d'Alfauir, el qui s'estimava com el que més el poble i qui ha treballat i lluitat per ell amb totes les forces… Paco, qui, al meu entendre, va rebre un tractament ben injust per defensar un model sostenible de municipi. A ell, també, tota la meua consideració, suport, estima i admiració. I amistat.

I hi ha Voro, també, per dir alguns noms. I d'altres, com Xavi, Paco, Francesc, Jesús, Roger, Salva, Vicent… i molts més que em deixaré. Em considere molt afortunat per haver compartit amb totes i tots ells una part del meu camí -no estàvem boigs…!-; i el que queda…

Perquè arreu de la Safor, arreu del país, hi ha Pacos i Tonis en totes bandes, que han treballat i lluitat pel territori, i no han estat massa ben tractats, per dir-ho d'una manera fina. Les notícies no parlen d'ells, i ells no busquen la notícia.

I n'hauríem de fer un pensament; el temps és un bon company per a fer-lo. Que no siga una mera via per deixar anar l'oblit.