El paisatge d'Horta de Sant Joan

El pai­satge d'Horta de Sant Joan és de les coses més sor­pre­nents de les ter­res meri­di­o­nals de Cata­lu­nya; ter­res de fron­tera, però també, i sobre­tot, ter­res de con­tinuïtats dis­tin­tes, envers els horit­zons amplíssims del Matar­ra­nya, o els revol­tats dels Ports. Les ter­res de cor­reu que els homes al llarg del temps han gua­nyat a l'oro­gra­fia posen el punt just d'ordre, de domini de la terra, davant del gran poder de les mun­ta­nyes que s'este­nen a lle­vant. La immen­si­tat d'un horitzó que en la visió llu­nyana esdevé enigma, secret que només pot ser des­vet­llat en frag­ments quan hom hi pene­tra pels camins i els sen­ders. Ports de diver­ses cares, de dis­tin­tes per­ti­nen­ces admi­nis­tra­ti­ves i mal­grat tot el que ens han fet durant segles, d'una sola llen­gua, sense el pres­tigi i les essències que altres for­mes dia­lec­tals s'ator­guen, però extra­or­dinària­ment viva i rica, quo­ti­di­ana i espur­ne­jant.

El pai­satge d'Horta, el pro­per, el con­fi­gura la com­pli­ci­tat juga­nera esta­blerta entre les oli­ve­res, els amet­llers, les vinyes, els cere­als i el bosc indòmit que no s'ha sub­ju­gat a l'ordre geomètric dels arbres de con­reu. És el pai­satge que s'endinsa Matar­ra­nya enllà, tra­ves­sant el riu Algars, cap a ter­res d'ads­cripció ara­go­nesa.

El pai­satge del terme d'Horta, el mun­tanyós, té en pro­pi­e­tat una part del pastís dels Ports. És aquest rere­fons blavís que ens fa enten­dre que allò que abe­lleix als ulls és un món per si mateix, un pai­satge de mil racons, una uni­tat que les ter­res pla­nes que l'envol­ten el veuen i l'ano­me­nen de dis­tinta manera. La bellesa dels Ports és un esclat revol­tat, indòmit, tren­cadís. Un món de roca, de bosc, d'altu­res que es tren­quen i dava­llen fins a tro­bar els petits fils d'aigua que s'hi escor­ren. Les bal­co­na­des de les miran­des, les inti­mi­tats de les fon­da­la­des, l'immens silenci davant dels horit­zons en què es per­fi­len els pobles, les ter­res de con­reu, les vies de comu­ni­cació. La parla de l'aire en la qui­e­tud de l'abandó dels masos i de la con­su­e­tud de la vida diària per­duda per sem­pre més. El pai­satge mun­tanyós d'Horta és una part del pastís dels Ports, però davant del blavís horitzó alterós i allar­gas­sat s'aixe­quen dues cire­re­tes sense les quals tot seria d'una altra manera, més uni­forme, més homo­geni. Les Roques de Benet són un pre­ludi majestuós de ver­ti­cals arro­do­ni­des gegan­ti­nes del gran con­cert que ini­cien en una mes­cla de blaus i ocres can­vi­ants al llarg del dia, dels dies de l'any. La mun­ta­nya de Santa Bàrbara és l'altra obra d'art, indis­so­ci­a­ble d'Horta. Un esclat, una lluita cons­tant de for­ces que l'ele­ven, de pres­si­ons que l'afuen con­ver­tint-la en una bal­co­nada de mirada llarga, enmig del caprici de les res­tes de les parets de l'ermita i de la ren­gla de xiprers que la guar­den.

Ara fa cent anys, Picasso hi va cla­var una mirada pictòrica sense preu, posant el nom i el pai­satge d'Horta en el cim de l'art del segle XX. El Cen­tre Picasso com­me­mo­rarà aquest fet amb diver­ses acti­vi­tats, entre les quals l'expo­sició Picasso, fotògraf d'Horta que des de finals de juny es pot veure al Con­vent de Sant Sal­va­dor i la que s'inau­gurà el mes de setem­bre amb obra ori­gi­nal: Picasso: retrats dels amics cata­lans de joven­tut. El poder d'Horta de Sant Joan és l'immens valor patri­mo­nial que dis­posa, el que la natura li va ator­gar i el que els homes hi van cons­truir o inter­pre­tar encer­ta­da­ment. I ho són també les for­mes rao­na­des, intel·ligents i tena­ces que alguns dels seus ciu­ta­dans han ele­git per pre­sen­tar-ho a un país, que per cons­truir el seu ima­gi­nari sem­pre ha mirat al nord, obli­dant els camins d'anada i tor­nada que con­du­ei­xen cap a les altres ter­res ger­ma­nes.