Sembla festiu, però no ho és
Moltes famílies de Bàscara han viscut en carn pròpia el drama dels accidents
Els ensurts són diaris i els comerços donen suport a la mobilització veïnal
“Quina serà la propera víctima”, deia una pancarta
és un perill real”
Quan falten deu minuts per a les nou del matí ja hi ha una desena de persones a la cruïlla de la carretera d'Esponellà a Sant Mori amb l'N-II, a Bàscara. Una de les persones que esperen té a punt sota el braç la pancarta per desplegar. Va arribant més gent i a les nou en punt ja són prop d'un centenar que s'apoderen de la carretera; uns despleguen la pancarta “En record de les víctimes de l'N-II” mentre un altre grup instal·la taules i cadires. La mecànica està perfectament rodada perquè és la tercera setmana que els veïns de Bàscara tallen diàriament, de dilluns a divendres, una hora l'N-II per reclamar que es desviïn els camions per l'autopista. La intendència funciona: aquest dimarts passat la Maria Rosa ha deixat un moment el seu restaurant Les Roques i ha portat 7 litres de xocolata calenta que comença a repartir. Per als més valents, la Teresa i l'Antonio –que vénen d'Orriols– han preparat 8 kg de mongetes amb xoriç. Com cada matí des de fa tres setmanes, l'Eugènia Carbó obre la seva botiga de reparació d'electrodomèstics i torna a sortir per barrejar-se amb els veïns que ocupen l'asfalt. “Sembla festiu, però no ho és”, diu l'Eugènia.
Ella ha viscut en carn pròpia el drama de moltes famílies de Bàscara. Ara fa cinc anys va perdre el seu home en un dels molts accidents que es van acumulant en aquest tram de l'N-II. “Era un dijous, ell havia sortit per la feina, un conductor de camió cansat va envair el carril contrari. El conductor del camió superava de 780 km el temps de conducció permès, no es va adonar de res, anava adormit”, explica l'Eugènia. La mobilització cada dia davant de la porta de la seva botiga li recorda diàriament el drama, el seu i de les seves dues filles i de la família del seu home. En aquestes xerrades diàries al mig de la carretera l'Eugènia diu que han comptat onze morts del municipi en accidents a la carretera, són moltes famílies destrossades en un municipi d'uns 950 habitants. Tot i admetre que la mobilització actual “ho torna a remenar tot”, els mals records, l'Eugènia agraeix la mobilització, surt cada dia amb els altres i és una dels portaveus de la plataforma que coordinen les accions.
A l'altra banda de carretera, l'Àngel Sala té una botiga de maquinària agrícola. Sis o set anys enrere un camió descontrolat va entrar a la botiga. A la casa dels seus avis, a l'altra punta del poble, també s'hi va encastar un camió. En els dos casos no hi va haver ferits de miracle. “És insostenible, no hi ha cap altre pas com el de Bàscara en tota l'N-II a l'Estat espanyol. Al costat tenim una autopista de sis carrils buida i Albertis només parla de diners, no de víctimes”, diu l'Àngel. A banda i banda del barratge diari, en Joan del Bar Sala o la Montse de la llibreria també estan amb els que tallen el pas; el fet de tenir un comerç no els fa diferents. “Cada dia veiem camions que s'avancen; al pas de vianants més d'una vegada has de tancar els ulls pels ensurts. Això és un pecat, un perill real, no és cap capritx”, diu en Joan. “Tots els comerços estem amb això –explica la Montse–, les cases on no ha passat alguna desgràcia han d'aguantar tot el dia el soroll, els vidres que tremolen, vidres trencats.”
“Quina serà la propera víctima”, posa en una de les pancartes desplegades. Encara que comparteixin un plat de mongetes o una xocolata calenta, queda clar que no hi ha res de festiu en les motivacions dels que tossudament es planten al mig de la carretera cada dia a Bàscara des de fa tres setmanes. Quan toquen les deu, pleguen pancartes, taules
i cadires i “fins demà”; fins que no passin camions per l'N-II.