L'agraïment necessari, després dels PAIs

Diven­dres ens va sor­pren­dre, per grata, la notícia que teniu a la imatge, que venia al diari Levante-EMV. Ja n'hem par­lat bas­tant però ara s'obri un nou període: l'Ajun­ta­ment no ha de com­pen­sar els qui vol­gue­ren cons­truir el PAI —amb el res­pec­tiu camp de golf— a Alfa­uir, després que els infor­mes de Con­se­lle­ria i Con­fe­de­ració, i els can­vis de govern, el fre­na­ren.

Després del PAI frus­trat, no diré jo què vindrà; pot­ser, tan sols, què m'agra­da­ria: no sola­ment una atu­rada sinó un gir. La sentència ho per­met, de mirar cap enda­vant. I ara cal­dria repen­sar la vall amb uns altres ulls dife­rents als de l'època de la bom­bo­lla immo­biliària, sense espe­rar que torne un dia.

Abans, però, m'agra­da­ria par­lar de comp­tes pen­dents, i del que no diu la notícia; no amb retrets (seria fàcil fer-ne un llista, ara que veiem que aque­lla boge­ria de la rajola ens duia a la ruïna). No. Comp­tes pen­dents, com a agraïment, record i reco­nei­xe­ment. I, en veure la foto del diari, em van tor­nar a vin­dre estes línies al cap, que hem comen­tat mol­tes vega­des però que no sé si hem escrit mai. El PAI va dei­xar un poble divi­dit a Alfa­uir, apàtic, sense ganes d'acti­vi­tat, ni cul­tu­ral ni quasi de res. De fet, de retruc es va endur mol­tes més coses per davant, que no sé si encara és massa prompte per escriure-les.

Per això, ara mirem amb espe­rança el futur. A la foto del diari hi ha Toni, com­pany i mem­bre de la Pla­ta­forma pels pobles de la Safor, de Vila­llonga, tre­ba­lla­dor com ell sol, que hui ja no està amb nosal­tres. Ha rebut el reco­nei­xe­ment del món eco­lo­gista a la comarca i de les per­so­nes que l'esti­ma­ven, però està bé que, en aquest capítol, també en con­ser­vem el record.

Hi ha Paco, nerviós, impa­ra­ble; Paco el que no s'està mai quiet, el qui movia mitja vida cul­tu­ral d'Alfa­uir, el qui s'esti­mava com el que més el poble i qui ha tre­ba­llat i llui­tat per ell amb totes les for­ces… Paco, qui, al meu enten­dre, va rebre un trac­ta­ment ben injust per defen­sar un model sos­te­ni­ble de muni­cipi. A ell, també, tota la meua con­si­de­ració, suport, estima i admi­ració. I amis­tat.

I hi ha Voro, també, per dir alguns noms. I d'altres, com Xavi, Paco, Fran­cesc, Jesús, Roger, Salva, Vicent… i molts més que em dei­xaré. Em con­si­dere molt afor­tu­nat per haver com­par­tit amb totes i tots ells una part del meu camí -no estàvem boigs…!-; i el que queda…

Perquè arreu de la Safor, arreu del país, hi ha Pacos i Tonis en totes ban­des, que han tre­ba­llat i llui­tat pel ter­ri­tori, i no han estat massa ben trac­tats, per dir-ho d'una manera fina. Les notícies no par­len d'ells, i ells no bus­quen la notícia.

I n'hauríem de fer un pen­sa­ment; el temps és un bon com­pany per a fer-lo. Que no siga una mera via per dei­xar anar l'oblit.