“Hi ha hagut por de la cultura, i això encara dura”

Sí, del territori, o del terroir, perquè hi ha moltes coses en aquest país. L'Empordà més que una comarca és un museu. Vam començar pel romànic i vam acabar amb el megalitisme. Molts ajuntaments no són conscients de la riquesa que tenen.

Quan jo tenia 15 anys, aquí hi havia uns 60 dòlmens i ara estem a uns 150. Sempre anem dient “aquest és l'últim”, i en van sortint. Hi ha hagut un moviment, que ha permès arribar a aquestes xifres.

En part hi va fer una anècdota que va fotre molt de merder. A partir del 2000 vam dir que a qui trobés un dolmen li donàvem 100 euros, i es va organitzar un sarau increïble, perquè els de Barcelona, que hi entenen molt...

Sí, del tot. Doncs, els de Barcelona es van emprenyar molt quan ho van saber; sentit de l'humor, no en tenen, i embolica que fa fort. Resulta que no es pot trobar un dolmen si no tens permís per buscar un dolmen. Es necessita permís de prospecció. Si això no és absurd... Però en tots aquests anys l'únic que s'ha trobat amb permís és un de Vilafant. O sigui que els altres no existeixen. Quines ximpleries. Però és igual, nosaltres seguim fent-ho.

L'entitat Amics de l'Albera i el Cap de Creus. Dins el Maig Megalític es fan diferents activitats per conèixer el megalitisme, amb xerrades, presentacions, excursions, homenatges a gent que ja no hi és i que hi ha contribuït. Ho fem allà on convingui, però bàsicament ho hem anat fent a Roses, perquè l'Ajuntament té sensibilitat en aquest tema, cosa que no passa a pertot. Si quan un equip de poble guanya alguna competició fan un sopar, doncs per què quan trobem un dolmen no podem fer un sopar i donar 100 euros al qui l'ha trobat? Tenint en compte, a més, que moltes vegades no els han volgut recollir. Ho fem com un agraïment, i fa falta en aquest país.

Comença perquè això era més avorrit que l'hòstia; parlem d'una època en què per a un vailet de 15 anys no hi havia gaires alternatives, a part d'anar a futbol i a missa. Jo voltava en bicicleta, primer els dijous a la tarda i després els diumenges a la tarda, i vaig anar a parar a Sant Quirze de Colera i llocs d'aquests.

Vaig anar a veure el senyor Deulofeu a la seva farmàcia per preguntar què era exactament això de Sant Quirze. Vam xerrar, me va explicar molta cosa. Era els anys 62, 63. Això era un desert, de fet encara ho és, ha canviat una mica però no gaire. Aquell senyor devia quedar parat de veure un noi de 15 o 16 anys que li anés a parlar de romànic, i jo devia quedar parat que un senyor seriós com el farmacèutic fes cas d'un vailet com jo, i va ser molt interessant. Ell me donava idees més o menys d'on podia haver hi una església, jo hi anava en bici i després l'acompanyava a ell i el seu equip amb un fotògraf, un arquitecte, i a partir d'aquí vaig entrar en el món del romànic. El 75 vam fer la Guia del Romànic a l'Alt Empordà, amb pròleg del senyor Deulofeu. De fer el llibre a passar a treure bardisses, i a treure runa i arreglar quatre nyaps, el que ara se'n diu rescat –no restauració– va haver-hi un pas; i això es va acabar el 95. Vam acabar les esglésies. Un 90% està rescatat i dignificat.

Era abandonat del tot. Es parla molt dels disbarats que es van fer amb la revolució del 18 de juliol, però no es parla dels 40 anys de misèria i abandó que va representar el franquisme per al patrimoni, i en concret en aquest cas per al patrimoni religiós.

És clar, qualsevol cosa era fer política en aquest país. Ens han fotut més maldecaps els amos que el fet en si.

Si es pot tenir les dues potes, molt millor que només una; a triar potser me quedaria amb la de fora perquè en l'administració estàs mol collat, molt pringat, si no ets a dalt de tot; els que estem a baix no podem fer gaire res.

Tot es feia en paral·lel. És que estava tot per fer; per exemple, arran de l'agermanament de Figueres amb Marignane, el 1968, els donants de sang d'aquella ciutat es volien agermanar amb els donants de sang d'aquí; aquí no hi havia res. El senyor que ho portava a Marignane es va posar en contacte amb mi, i seguint la normativa francesa vam intentar fer més o menys el mateix aquí; van ser 20 anys durs, fins que no va arribar la Seguretat Social, va costar molt, van haver-hi moltes emprenyades, però ara la cosa està bé i sembla que Figueres va ser la primera agrupació de donants de sang de l'Estat.

Sí, però és que en aquella època no hi havia res; quan sortia alguna cosa que engrescava hi anaves. Hi havia molt de desconeixement; i encara n'hi ha molt. S'havien de fer tantes coses, i érem tan pocs, que sempre érem els mateixos. A vegades havíem d'anar a enganxar cartells i en la mateixa enganxada en posàvem pels donants de sang, una exposició, una manifestació...

La conscienciació a la comarca: no hi ha consciència del patrimoni que hi ha aquí. És molt trist. Per exemple, hi havia la idea de posar un rètol a l'entrada de cada poble amb tot el patrimoni del municipi, rutes, el romànic, castells, arquitectura militar, megalitisme, etc. Això ho va boicotejar el Consell Comarcal. Ja estaria fet. Però aquí hi ha un caciquisme que ni fa ni deixa fer. O la Denominació d'Origen del vi; ara es comencen a espavilar, però quants anys fa que existeix? Si vas al Penedès a cada poble hi ha un cartell que posa “poble de la DO”. Aquí no hi ha res, hi ha guies, però sobre el territori no hi ha res, i és aquí que s'ha de treballar.

Doncs cal donar una alternativa, perquè la dona i les criatures volen el sol i platja, però l'home n'està fins als collons del sol i de la platja. Doncs dóna'ls una alternativa, que al matí vagin a la platja i la tarda vagin a veure coses.

Però és com anar a fer un bon dinar a casa d'algú: si hi ha un quadre al menjador, el quadre no ens el menjarem, però decora. Per a mi és el mateix, el patrimoni és el quadre que decora allò que tu estàs donant. Potser ni te'l mires, el quadre, però hi és. El que passa és que si repassem la premsa de quan l'alcalde Guardiola començava a parlar d'un museu Dalí a Figueres, era com si parlessis d'un dolmen perdut al mig de l'Albera. La gent no el volia, el Museu Dalí. Si haguessin fet un referèndum el museu no hi seria.

En Dalí no queia bé, i la gent deia ‘per què hem de malgastar els diners amb un collons de museu, que no servirà per a res, qui vols que vingui, etc'. No s'adonaven que un país sense cultura no és res. Per cert, aquests senyors del PP potser que pensessin una mica en la cultura. En aquest país hi ha hagut un tuf terrible, una por o un fàstic de cara a tot el que era cultura. Això dura. La culpa va ser del franquisme, de dir que la cultura no serveix per a res, i la gent s'ho va creure.

Sí, però vam muntar el Centre Excursionista el 65 i al cap de dos anys ja inauguràvem el refugi de les Salines. Que per cert ens van prometre l'oro i el morro i el mico de Puerto Rico, però a l'hora de la veritat no ens van donar ni un duro, amb l'excusa que com que era fora de Figueres no es podia subvencionar des de Figueres, tot i que l'entitat era de Figueres. Misèries. Tant és així que encara és igual. Ara tenim quatre refugis, i ben poques vegades l'administració hi ha participat.

La trista experiència que n'he tret és que l'administració no admet la competència. No accepten que algú altre faci el mateix que fan ells, i a un 20% del que costa quan ho fan ells. Per mi, la guia Itinerànnia a l'Alt Empordà és un desastre. I una cosa que hauria costat 3 milions de pessetes en va costar 60; la guia Itinerànnia és una màquina de fer perdre gent que ha costat 60 milions de pessetes. I això no s'ha dit, l'oposició no existeix, tu em tapes a mi i jo et taparé, i així anem.

Els parcs naturals. L'Alt Empordà, l'única comarca que té tres parcs, però hauria d'haver-hi publicitat a tot arreu, i no hi és. Per a mi el pitjor organisme que hi ha és el Consell Comarcal. Han calgut set anys per protegir les barraques de Llers. No va dir res contra la MAT, ens deien que anàvem en contra del progrés. El progrés és posar plaques fotovoltaiques, la minienergia, i no pas aquestes torres. Al nord de Suècia, que de dia fa nit i no hi ha llum, està ple de plaques fotovoltaiques, i aquí tenim llum a punta pala, però no ho fem. Manen els grans monopolis i els polítics són titelles.

No, perquè se te menjarien.

Encara estem sota la influència d'aquella estadística que va dir que els boscos només representen un 1% del PIB, i doncs no són importants. Si en lloc d'això s'hagués dit els boscos són un 50% de la superfície del país potser ens en preocuparíem més. Els boscos són una infraestructura més, com les carreteres; un país necessita boscos no pels diners que porten sinó pel que fan: aguantar la terra, la pluja, el clima, l'aire, el CO2... Si no s'entén això no s'entén res. Vol dir que el mínim hauria de ser dedicar-hi per cada 100 ha un jornal tot l'any. Si no és així no farem res.