Un adeu a Miquel Sureda

Hones­te­dat, gene­ro­si­tat, constància, vocació de ser­vei, espe­rit de superació i un ele­vat sen­tit de la família. Poques per­so­nes reu­nei­xen tan­tes qua­li­tats, però totes sense excepció defi­nei­xen la per­so­na­li­tat de Miquel Sureda Espar­ra­guera, tras­pas­sat el 5 de març als 88 anys, que ahir va ser aco­mi­a­dat en una cerimònia reli­gi­osa a l’església de Sant Martí de Cassà de la Selva, on resi­dia, per rebre després sepul­tura a Sant Gre­gori, d’on era ori­gi­nari.

Miquel Sureda va ser un actor dis­cret, però fona­men­tal en la moder­nit­zació del sec­tor rama­der gironí i català durant tres dècades: entre la segona mei­tat dels anys sei­xanta i el pri­mers noranta. Va ser un període de grans can­vis, no només per la meca­nit­zació de les gran­ges, sinó també per les trans­for­ma­ci­ons soci­o­e­conòmiques, amb l’entrada al Mer­cat Únic Euro­peu (1986), l’esta­bli­ment de quo­tes lle­te­res o la crisi que va dur al tan­ca­ment (sub­ven­ci­o­nat pre­ci­sa­ment per les polítiques agràries euro­pees) de gran part de les explo­ta­ci­ons menys com­pe­ti­ti­ves en un mer­cat amb exce­dent de pro­ducció.

Des de mit­jan anys sei­xanta fins a la seva jubi­lació, Miquel Sureda va ges­ti­o­nar el Mas Gurí, una granja pio­nera, la pri­mera que es va ins­criure, el 1981, com a soci­e­tat agrària de trans­for­mació (SAT), quan es va crear aquest figura jurídica. Des que els pro­pi­e­ta­ris de l’explo­tació van dipo­si­tar la seva con­fiança en Miquel Sureda, que es va ins­tal·lar al mas amb la família, fins a la seva jubi­lació, la granja va pas­sar de tenir una tren­tena de vaques a tenir més cinc-cents caps, i el 1967 va ser la pri­mera granja de Girona amb esta­bu­lació lliure, amb vint caps de bes­tiar com­prats a Holanda. Va ser també pio­nera en selecció genètica i millo­res en la pro­ducció.

La seva família i el Mas Gurí van ser el cen­tre de la vida de Miquel Sureda, que tenia un peu posat dins la seva modèlica granja de vaques i l’altre al car­rer, sem­pre dis­po­sat a expli­car i enra­o­nar amb tot­hom de la seva passió pro­fes­si­o­nal i per­so­nal, això sí, amb l’aire patrici de qui té una parla pau­sada i una exqui­sida afa­bi­li­tat, elegància i dis­creció. Miquel Sureda, con­jun­ta­ment amb un reduït nom­bre de rama­ders, va cons­ti­tuir “l’avançada més moderna i espe­rançadora de la rama­de­ria giro­nina”. No ho diu el sig­nant d’aquest text. Ho deia aquest mateix diari el 18 de maig del 1985, en unes pàgines dedi­ca­des a la fira comar­cal de Sant Isi­dre de Camp­llong, amb la qual Sureda va col·labo­rar amb entu­si­asme, igual que ho feia amb la caval­cada reial de Cassà o amb les auto­ri­tats del sec­tor agrari, entre els quals el seu amic Artur Sol­de­vila, una figura també fona­men­tal en aquest període, i que va ser direc­tor del Minis­teri d’Agri­cul­tura a Girona durant anys i impul­sor del Ser­vei de Millora i Extensió Rama­dera de la Dipu­tació (Semega), en la fun­dació del qual Sureda també va col·labo­rar.

En l’àmbit públic, Sureda va ser regi­dor en el dar­rer ajun­ta­ment pre­de­mocràtic. Quan li van pro­po­sar ocu­par el càrrec, ell va decli­nar, però qui el pro­po­sava de seguida li va fer com­pren­dre que la petició era retòrica i que no s’accep­ta­ria una res­posta nega­tiva. Va exer­cir com a regi­dor amb la volun­tat de ser­vei que el carac­te­rit­zava. Poste­ri­or­ment, en les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals democràtiques va tor­nar a tenir ofer­tes polítiques que ales­ho­res sí va refu­sar.

Al llarg de la vida pro­fes­si­o­nal, va acon­se­guir cen­te­nars de pre­mis i dis­tin­ci­ons per a l’explo­tació que diri­gia. Per­so­nal­ment, el 1976 va ser desig­nat Caba­llero de la Orden del Mérito Agra­rio pel govern cen­tral i poste­ri­or­ment va rebre de la Gene­ra­li­tat la Meda­lla al Mèrit Agrícola. Mai, ni ja jubi­lat, va obli­dar la passió per la rama­de­ria i va dedi­car el temps lliure a la cria de cavalls. Però més enllà de la seva pet­jada pro­fes­si­o­nal i de la seva vocació, serà ines­bor­ra­ble la seva pet­jada moral.