Ens ha deixat el nostre company i amic Lluís Corominas

En nom dels Can­tai­res de Far­ners, vol­dria tenir un petit record pel nos­tre com­pany Lluís, una per­sona entra­nya­ble, que des­pre­nia sen­zi­llesa, bon­ho­mia, gene­ro­si­tat, que sem­pre estava ale­gre i con­tent, i ens havia demos­trat una gran ente­resa davant les adver­si­tats. Ell era colo­menc de soca-rel, d’una cone­guda família de mig tros del car­rer d’en Calau, que en deien Can Tiots.

Lluís Coro­mi­nas era un mes­tre d’obres meti­culós, un tre­ba­lla­dor incan­sa­ble, una per­sona intel·ligent, un amant de la seva família, i un home que men­tre feia feina sem­pre can­tava, amb un som­riure als lla­vis que feien una sim­bi­osi per­fecta amb els seus ulls de color blau cel. Quan can­tava es dei­xava anar, i superava sense cap pro­blema algun petit entre­banc que hau­ria pogut tenir en una con­versa.

Feia un esforç molt con­si­de­ra­ble per poder venir a assa­jar amb el “Coro” de Far­ners, i es feia esti­mar, sem­pre amb el seu som­riure d’ore­lla a ore­lla. Tenia un cor molt i molt gran.

Era una per­sona pro­fun­da­ment cre­ient, i molt devot de la nos­tra Regina de Far­ners. Un dels moments més espe­rats per ell era la festa del Dimarts de Pas­qua, i espe­ci­al­ment a pri­mera hora del matí, la cele­bració de la tra­di­ci­o­nal missa amb la can­tada dels Goigs de la Verge de Far­ners, que els colo­mencs ens hem fet nos­tres, i que fina­lit­zen amb aque­lla frase que ens diu, com una pre­mo­nició: “En nos­tra última hora, i al dar-vos el dar­rer bes, sigueu nos­tra pro­tec­tora, Gran Regina de Far­ners.”

Des­cansa en pau, amic Lluís, de part de totes les famílies dels Can­tai­res de Far­ners.