En Marcel de La Crosa

Si la vida d’una per­sona són alhora mol­tes vides, la pro­fes­si­o­nal d’en Mar­cel s’eleva a la màxima con­si­de­ració dels que vam ser ate­sos per ell. Ho feia des d’un res­tau­rant de Sant Dal­mai bate­jat amb nom del volcà que va donar vida a aquesta terra: La Crosa.

Pro­fes­si­o­nal al ser­vei dels comen­sals, auto­di­dacte, ben alliçonat des del cor de la cuina per la jefa Conxi i edu­cat per Joan Bosch com a crític culi­nari i asses­sor filosòfic, la seva exqui­sida manera d’aten­dre el cli­ent exem­pli­fi­cava la cate­go­ria pro­fes­si­o­nal rei­vin­di­cada per per­so­nat­ges fona­men­tals en aquest camp com el Sr. Andreu del For­nells Park o en Pitu Roca d’El Celler, que des de sem­pre han apos­tat per un gran ser­vei de sala, i en Mar­cel era la baula per­fecta que tan­cava el cer­cle íntim entre la cuina i la sala. El seu posat, una bar­reja de la for­ma­li­tat ale­ma­nya i un català tocat per la tra­mun­tana, dis­si­mu­lava el seu ori­gen de Rosa­rio, a l’Argen­tina. La seva com­pli­ci­tat amb el cli­ent era de manual; recor­dava cada nom i també els seus gus­tos i sem­pre, amb una volun­tat de ser­vei que ama­gava un punt de murri.

Molts, moltíssims ser­veis rea­lit­zats en les tro­ba­des de dife­rents grups soci­als com La Sèquiem o La Plèiade, que apos­ten per reu­nir al vol­tant d’un àpat i una sobre­taula per­so­nes per com­par­tir conei­xe­ment i opinió. Durant vint anys La Plèiade ha reu­nit a l’entorn de la taula de La Crosa més de tres-cents con­vi­dats que recor­den i recor­da­ran les aten­ci­ons d’en Mar­cel. I per tots sem­pre serà un estel viu de la cons­tel·lació en aquest viatge cap a l’infi­nit.

En aquesta set­mana de dol argentí, en Mar­cel ha mar­xat a fer el dar­rer ser­vei. No tin­gueu cap dubte que qui estarà pre­sent a la taula del Senyor serà ell.

El tro­ba­rem a fal­tar. I que ningú cre­gui que és una frase feta.