Josep Mestres Gumbau

Se’ns ha mort en Josep Mes­tres Gum­bau, un dels últims mes­tres ter­ris­sers de Quart, hereu directe d’una tra­dició que durant segles ha carac­te­rit­zat aquest poble.

Nasqué, vivia i tre­ba­llava a cal Fus­te­ret, on va apren­dre l’ofici del seu pare, també mes­tre oller, i on després l’ha con­ti­nuat al cos­tat de la seva esposa, Neus. Era un home dedi­cat a la família, que ha estat un bon fill, espòs, pare i avi, una de les rares per­so­nes que sabia com­bi­nar un tre­ball que reque­reix molta dedi­cació amb l’esbarjo. En una època en què l’acti­vi­tat ter­ris­sera ha sofert i sofreix la com­petència de tants altres pro­duc­tes que li van dei­xant un camp cada vegada més reduït, no es va que­dar només amb la tra­dició. Ell i la seva esposa van recórrer mul­ti­tud de fires i cen­tres ter­ris­sers, on bus­ca­ven noves pers­pec­ti­ves, nous conei­xe­ments i nous mer­cats. Aquest interès i el tracte amb ter­ris­sers d’arreu van fer d’en Josep un gran conei­xe­dor del món de la ceràmica. Mes­tre poli­facètic, la seva obra, enver­nis­sada, era tra­di­ci­o­nal i també inno­va­dora quan calia, i la prova de la seva qua­li­tat la tenim en el fet que, a falta de prou sor­tida al nos­tre país, n’expor­tava gran part a països llu­nyans, on tenia cli­ents que apre­ci­a­ven l’obra ben feta, la des­ti­na­ven a fina­li­tats pràcti­ques i li feien impor­tants encàrrecs.

Home molt afa­ble, soci­a­ble, amistós, a qui agra­dava el caliu de la gent, sem­pre amb acti­tud posi­tiva, amb tarannà con­ci­li­a­dor, estava impli­cat en molts pro­jec­tes rela­ci­o­nats amb la ter­rissa de Quart. Alguns d’ells ja aca­bats, com el forn del pati del Museu de la Ter­rissa o el lli­bre sobre els mots del món ter­ris­ser; altres, avançats, com la repro­ducció de les peces tra­di­ci­o­nals de Quart, i d’altres, tot just començats, com l’inven­tari de totes les anti­gues cases de ter­ris­sers de Quart. De tots ells n’era l’ànima, l’home que sabia i podia posar d’acord els qui engres­cava a par­ti­ci­par-hi, sem­pre el pri­mer a posar mans a l’obra.

Defen­sor afer­ris­sat de l’ori­gi­na­li­tat i iden­ti­tat de Quart com a poble ter­ris­ser, era mes­tre també en l’art d’ense­nyar i difon­dre el seu ofici, ja fos fent demos­tra­ci­ons del tre­ball a la roda en fires i fes­tes on s’aple­gava molta gent, o quan, amb infi­nita paciència, dedi­cant-hi molt de temps, pro­cu­rava ense­nyar les bece­ro­les del tre­ball ter­ris­ser a alum­nes més moti­vats que des­tres. Per a aquests les mans d’en Josep eren mira­cu­lo­ses, podien donar forma al fang i cons­truir les peces més difícils amb un girar d’ulls, com si fos la cosa més sen­zi­lla del món. Sem­pre amb la idea d’aug­men­tar l’interès pel món ter­ris­ser, últi­ma­ment va orga­nit­zar excur­si­ons a Amp­ho­ra­lis (Salèlas d’Aude) i al museu de l’Amet­lla de Mar. No tenia un no per a ningú que li dema­nava un cop de mà. Ho saben bé els qui han escrit sobre el poble i la ter­rissa de Quart, als qui ha donat tota la infor­mació que tenia. Fa poques set­ma­nes va visi­tar i donar el seu parer sobre els forns de Cervià, i el dia 29 d’aquest mes havíem de visi­tar la ter­rissa expo­sada al Museu d’Història de Girona perquè ajudés en la seva clas­si­fi­cació. Ja no hi podrà ser.

La mort cruel s’ha empor­tat pre­ma­tu­ra­ment i sob­tada, sense donar cap avís, un dels millors homes que hem cone­gut, pre­ci­sa­ment en el moment que es jubi­lava per dedi­car-se amb més inten­si­tat a la família i a tots els pro­jec­tes que li bullien al cap. Ho ha fet cinc dies després de la fes­ti­vi­tat de Santa Justa i Santa Rufina, patro­nes dels ter­ris­sers de Quart, a la missa de les quals sem­pre ens ani­mava d’assis­tir per con­ti­nuar la secu­lar tra­dició. Aquest any també hi va can­tar els goigs de les san­tes.

Tots els seus amics i les per­so­nes que el trac­ta­ven l’havíem vist sem­pre animós, cor­dial, pletòric, amb salut, ben dis­po­sat. La notícia de la seva mort ens ha dei­xat cor­glaçats. Ens cos­tarà d’accep­tar aquest fet ine­xo­ra­ble, i sabem que cada vegada sen­ti­rem més la mag­ni­tud de la seva pèrdua. Els mem­bres de l’Asso­ci­ació de Ter­ris­sers de Quart, que ell havia fun­dat, ani­mat i pre­si­dit fins fa poc, ens sen­tim espe­ci­al­ment des­em­pa­rats. Ja res no serà el mateix. Sabrem con­ti­nuar els pro­jec­tes ence­tats? Només podem dir que ho inten­ta­rem.

Josep, que aquesta terra que posada sobre la roda has aca­ro­nat amb les teves mans tan­tes i tan­tes vega­des, et sigui lleu.