Necrològiques

En Xicu de Cal Degollat

Com va escriure fa anys l’Enric Rami­o­net a la revista Gavar­res, “en Fran­cesc Butiñach era a pri­mer cop d’ull un home de caràcter, algú que per con­te­nir els exces­sos de la cli­en­tela, com tanta gent que la vida havia situat davant d’una pis­sarra o dar­rere d’un tau­lell, va apren­dre a man­te­nir un posat lleu­ge­ra­ment mal­ca­rat. Però en Xicu ja no enga­nyava ningú. Tot­hom sabia que era un home que ten­dia a la broma; i en aquest cas tot­hom és molta gent, ja que en Xicu era extre­ma­da­ment popu­lar. De fet, se’l conei­xia com en Xicu-de-Cal-Dego­llat, dit així, com un nom llarg, com un àlies”.

Per a l’avi Xicu, Cal Dego­llat era una part impor­tant del seu món. Encara que ja feia anys que estava jubi­lat, venia dia sí dia també al bar res­tau­rant, ja fos per pren­dre un cafè o amb qual­se­vol pre­text, per man­te­nir el con­tacte amb la cli­en­tela habi­tual i fer petar la xer­rada.

Els de casa recor­da­rem l’avi Xicu com un ena­mo­rat de la seva dona, com l’avi més fàcil del món, amb el seu caràcter pecu­liar, entra­nya­ble, que no et dei­xava indi­fe­rent, i l’acti­tud posi­tiva i sàvia que en tot moment va man­te­nir davant la vida.

Fins i tot abans-d’ahir, en les seves dar­re­res hores, quan li vam pre­gun­tar “Com estàs?”, la res­posta va ser sim­ple­ment: “Bé.” Era la res­posta habi­tual, la que deia sem­pre encara que no fos veri­tat.

El buit que deixa a la família no el podrem omplir, però serà més lleu­ger gràcies a la moltíssima gent que el conei­xia i l’apre­ci­ava i que man­tindrà viu el seu record.

La cerimònia exe­quial en sufragi de la seva ànima se cele­brarà avui, a les 4 de la tarda, a l’església par­ro­quial de Sant Feliu de Lla­gos­tera.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a