En la mort d’Antònia Roura

Sí, la meva ger­mana, una mes­tra de tota la vida; mes­tres d’una gene­ració sacri­fi­cada, les que ara havien superat els 90 anys llargs com ella eren les que ana­ven de poble en poble, amb els mit­jans que podien. I en el seu cas amb un sacri­fici afe­git, el de que­dar vídua amb un fill de dos anys, en Ramon. Va haver de res­se­guir pobles com ara Pont de Molins, Figue­res, Hos­tal­ric, Mas­sa­nes, Riu­de­llots, i final­ment Girona, a les Domi­ni­ques, on trobà una certa pau. Honor a aquesta gene­ració de mes­tres

Però en la vida de l’Antònia hi ha molts més valors afe­gits: la difi­cul­tat des de pagès i aca­bar la car­rera de magis­teri l’any 1952, que, amb la mort de la meva mare, a casa no que­dava cap dona i érem una colla de ger­mans, però va aca­bar l’any que li fal­tava, amb la gene­ro­si­tat de mossèn Vidal del Collell.

Per mi s’ha mort molt més que una ger­mana. El seu marit, en Ramon Turon, va fer que m’iniciés com a pin­tor. La meva ger­mana Rosa i jo vam tenir la mare que vam per­dre als 8 i 6 anys. Ella sem­pre ens duia coses desit­ja­des per tota mai­nada, com per exem­ple tebeos, cara­mels i la roba de petits. Mai ens va fal­tar res d’això.

Al llarg de la meva vida ella va ser el pilar prin­ci­pal, i par­ti­ci­pava arreu dels meus èxits pro­fes­si­o­nals, amb la com­plaença de la Paquita. Amb l’Antònia és com si tingués el mirall de la mare ver­da­dera. Era el pont espi­ri­tual que em comu­ni­cava amb ella, i ara em sento per­dut, s’ha tren­cat el meu mirall.

En la vida, dins la dis­sort, he tin­gut la sort de tenir tres mares: la meva, la Teresa; la Maria de Can Vehí, a Sant Miquel de Camp­ma­jor, que amb 8 anys i orfe de mare em va cui­dar com un més dels seus fills i filles, i la meva ger­mana Antònia, una mare per a tota la vida. Però tinc una male­dicció cap al mes de febrer, perquè les tres mares se m’han mort el mateix mes: la Teresa, el dia 24; la Maria, el 21, i l’Antònia, el 14.

Al cel siguin totes tres.