Milà emplata ara la moda

Contrària­ment al que passa a Bar­ce­lona, a Milà tot fun­ci­ona. El fet es per­cep des del pri­mer dia que hom s’hi deixa caure. Aquesta pri­mera sen­sació pros­pera i es con­firma a mesura que el turista rein­ci­dent hi cir­cula. I això, esclar, insu­fla trem­pera tant als qui hi moren i la fan fun­ci­o­nar com als qui la sovin­te­gen.

Milà trans­cen­deix el tòpic que la limi­tava a exer­cir de capi­tal mun­dial de la moda, tot i que, apro­fi­tant l’avi­nen­tesa, els mila­ne­sos hagin acon­se­guit ren­di­bi­lit­zar com cap altra capi­tal del món llurs ves­sants cre­a­tiva i comer­cial apli­ca­des també a aquesta matèria. Són els reis tant del bon gust com del seu màrque­ting, alhora que experts, tal com aca­ben de demos­trar nova­ment, a tirar la pri­mera pedra con­cep­tual que acaba mar­cant tendència. Vull dir que tan bon punt han ensu­mat que la gas­tro­no­mia i la res­tau­ració es posi­ci­o­na­ven en els àmbits soci­o­cul­tu­rals que ells con­tro­la­ven no han dub­tat a vin­cu­lar-les a les seves mar­ques.

Només així s’explica el fet que a dia d’avui les grans fir­mes locals hagin dotat la seva oferta amb l’al·lici­ent afe­git d’un res­tau­rant fas­hion. El llis­tat és, de moment, el següent: Armani, que no sola­ment compta amb un cafè poli­va­lent amb ter­rassa, que ja ha expor­tat a París, sinó amb un dels més potents Nobu incor­po­rat al seu mega­es­ta­bli­ment de Via Man­zoni; el Just Cava­lli Café-Bar, a Parco Sem­pi­one, que el modista homònim ja ha tras­lla­dat també a Mont-real (Canadà); la firma Trus­sardi, ben ago­sa­rada, que dis­posa d’un res­tau­rant amb pre­ten­si­ons d’alta cuina d’avant­guarda a peu de la Scala , a més d’un gla­murós bar amb des­co­mu­nals vidri­e­res enca­ra­des a la plaça del mític tea­tre; i, entre altres, l’emblemàtica cafe­te­ria que Gucci ha situat al bell mig de la Galle­ria Vit­to­rio Emma­nu­e­lle II, com­par­tint veïnatge amb Prada, Ricordi, Sva­rovski, etc. I encara n’hi ha que apun­ten més alt, en vin­cu­lar la moda direc­ta­ment amb la cul­tura pura i dura: la família Ver­sace, posem per cas, que ha creat un senyor tea­tre, les acti­vi­tats específiques del qual hauré d’espe­ci­fi­car més enda­vant.

Una altra nove­tat rela­ci­o­nada amb la temàtica és l’acció empresa pels mila­ne­sos per tal de dei­xar empremta del seu lla­mi­ner desig també en esta­bli­ments i comerços d’ali­men­tació d’alta gamma, els quals, tant pel con­tin­gut com pel con­ti­nent, es con­ver­tei­xen en cen­tres de pele­gri­natge d’esti­lis­tes, inte­ri­o­ris­tes i/o gastrònoms. La fleca Pinci, a la Via 25 Aprile, tocant Spa­dari, per exem­ple, o bé l’espa­ter­rant granja/ botiga Cho­co­lat, al cos­tat de l’estació de tren que va i ve de l’aero­port de Mal­pensa (90 euros el taxi, per cert).

El cert és que, entre una cosa i l’altra, la pro­ducció indus­trial ita­li­ana (que suposa el 25% del PIB) està con­cen­trada a Milà. Fets, més que parau­les.