Necrològiques

SOCIETAT

Adeu a Antonio Ferrer, l’Ulisses de la cuina catalana

Mor als 71 anys el cuiner de l’“Odissea” de Barcelona i de l’Empordà”, que Montalbán va immortalitzar

El reconegut cuiner Antonio Ferrer Taratiel (Saragossa, 1952) va morir dissabte a Girona deixant un record inoblidable per tots els que van gaudir dels seus plats, el seu tarannà, la seva bonhomia i les seves llargues converses. Era un amant de “L’Odissea” d’Homer i, de fet, guardava com un tresor un exemplar de la traducció que en va fer Carles Riba. Quan Ferrer va engegar el seu projecte culinari més ambiciós no va triar, doncs, un nom a la babalà. “L’Odissea de Barcelona” va ser durant molts anys l’Ítaca de tots aquells que es van enamorar del menjar i el caràcter de Ferrer, que una cosa sempre anava amb l’altra.

El seu fan més apassionat va ser Manuel Vázquez Montalban, fins al punt que va fer sortir Ferrer i el seu establiment en un episodi de “La rosa d’Alexandria” (1984) amb José Carvalho endrapant una recepta que ell mateix va crear, el formatge camembert arrebossat. El cuiner, amant de la tradició culinària francesa i de coure a foc lent, va guanyar-se una estrella Michelin el 1984, que va conservar fins que va tancar l’establiment el 1993.

La segona etapa del seu fascinant viatge el va portar a l’Empordà. Es va aliar amb Jaume Roures, quan era propietari de Mediapro, per comprar el mil·lenari castell d’Orriols, a Bàscara, i obrir “L’Odissea de l’Empordà”, amb un concepte gastronòmic heretat del seu antic restaurant barceloní. Amb el recolzament imprescindible de la seva dona, Teresa Escayola, va convertir aquell edifici en una obra única, un luxós hotel de cinc estrelles, que també va merèixer una nova estrella Michelin. El luxós edifici, aixecat el segle XIII, té una llarga història però no només per haver encabit grans nobles de l’Empordà ja que durant la Guerra Civil va ser el quarter general de la CNT-FAI.

Al restaurant de Bàscara alguns dels seus plats més reconeguts van ser la lasanya de botifarra amb salsa de pebrot vermell, el lluç amb salsa de tomata fresc amb oli d’alfàbrega i el foie gras amb raïms. Des dels seus temps a Barcelona era un home, fins i tot poeta, que gaudia com ningú envoltat de gent de la cultura, ja fos fumant amb Jaume Cabré, fent-la petar amb companyies de teatre senceres i organitzant concursos literaris en què alguns dels seus comensals més coneguts feien de jurat. A més, al castell d’Orriols, que uns anys després compraria Roures en la seva totalitat, hi exhibia obres d’art com si allò fos un gran museu.

En els últims anys a l’“Odissea de l’Empordà”, abans de tancar i jubilar-se definitivament, havia eliminat la carta i cuinava cada dia un menú degustació diferent. Era impossible entrar-se sense reserva. La bodega estava a l’alçada dels plats, sempre adquirits en els millors mercats de l’Empordà. S’hi havia d’anar amb ganes de menjar i de xerrar.

Abans de volar en solitari Ferrer s’havia forjat a les cuines dels restaurants Quo Vadis i Casa Isidro, a la capital catalana. Gràcies el galerista d’origen suís Peter Roth va trobar els diners el 1980 per iniciar la seva odissea amb una cuina d’autor que molts, lògicament, troben a faltar. En l’actual local on hi va tenir el seu palau i ara hi ha un conegut restaurant japonès, el Koy Shunka. Són els signes dels temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.