Canals

Tot va començar amb un bolígraf

Dilluns 23 de març de l’any 1987. Em llevo amb la res­saca d’un jove de 19 anys després d’un diu­menge de festa. Soc estu­di­ant d’empre­sa­ri­als i, fins ara, he finançat les meves des­pe­ses ren­tant cot­xes a la ben­zi­nera de Cassà. Ara bé, això de ren­tar cot­xes des de bon matí, amb un fred que pela i de cara al vent de tra­mun­tana no m’entu­si­asma gens. Busco una altra feina i a El Punt Diari d’ahir diu­menge he vist un anunci en què s’ofe­reix un lloc de vene­dor amb un sou de... 3.000.000 de pes­se­tes!

Sem­pre he pen­sat que no em veig de vene­dor, però per anar a escol­tar de què va el tema no perdré res. Pun­tual a pri­mera hora, truco dient que m’interessa l’oferta, que soc alt i tinc planta, tot i que no tinc cotxe ni estic lliure del ser­vei mili­tar. Una noia molt simpàtica em diu que, si ser­veixo, no és cap pro­blema i, si de cas, ja en par­la­rem més enda­vant. Em dona entre­vista amb el res­pon­sa­ble de selecció a les dotze del mig­dia. Em fal­ten cames per empo­lai­nar-me una mica i anar cap a Girona. Surto d’hora perquè no tinc cotxe i en auto­es­top mai saps si et car­re­ga­ran aviat. Arribo a la cita i em cal espe­rar una estona que aca­bin l’entre­vista amb un altre can­di­dat. Estic neguitós. No sec i vaig donant vol­tes per fer temps fins que la noia em diu que si estic nerviós, faci el favor de seure, que a qui estic posant ner­vi­osa és a ella. Una vegada em fan pas­sar, com a prova de capa­ci­tat dema­nen que els ven­gui el bolígraf que hi ha sobre la taula. Pas­sats els pri­mers ins­tants de sor­presa i d’enca­nyo­nar saliva tres vega­des, m’empesco una oferta que no té ni cap ni peus. Sigui com sigui, a la tarda tru­quen a casa i em diuen que he estat selec­ci­o­nat i que, si vull començar, m’espe­ren l’endemà a les nou.

Dimarts, ens tro­bem cinc can­di­dats. La feina con­sis­teix a ven­dre publi­ci­tat a Presència, la històrica publi­cació giro­nina que recent­ment ha pas­sat a ser el suple­ment domi­ni­cal d’El Punt. Ens deta­llen els for­mats (pàgina, mitja pàgina, faldó i peu), ens expli­quen que la nove­tat i l’avan­tatge és en el fet que els anun­cis a la revista, a diferència del diari, poden ser en color, ens donen una tarifa de preus i una car­peta amb un talo­nari de con­trac­tes i... a ven­dre!

Cadascú té assig­nat un car­rer: Rut­lla, Mig­dia, Joan Mara­gall, Juli Gar­reta i car­re­tera de Bar­ce­lona. A mi m’ha tocat Rut­lla. Enfilo el car­rer i el pri­mer lloc on entro és una botiga de venda de lla­nes. Estic com un flam de ner­vis, al mig de mitja dot­zena de dones que em miren i escol­ten encu­ri­o­si­des. La mes­tressa m’atén molt cor­rec­ta­ment i m’explica que la seva publi­ci­tat con­sis­teix a ense­nyar i aju­dar les senyo­res a fer mitja. Ho veig magre i ho deixo estar. Vaig entrant als dife­rents comerços del car­rer i no detecto gaire interès en el meu argu­men­tari. Sem­bla que això d’arri­bar fins a 3 mili­ons de pes­se­tes a l’any en comis­si­ons queda molt lluny.

Dime­cres, de cinc ja només en que­dem tres. M’han ampliat la zona comer­cial als car­rers Rut­lla i Mig­dia. Amb tot l’ànim del món, vaig entrant als dife­rents comerços fins arri­bar al número 30 del car­rer Mig­dia, on el jove pro­pi­e­tari d’una botiga de mobles s’interessa per la pro­posta i signa el meu pri­mer con­tracte. Ja m’he estre­nat. Ara bé, em trobo de cop i volta amb una segona part amb què no comp­tava. He venut un anunci de pàgina en color, però ni el cli­ent ni jo sabem com omplir l’espai ni què posar-hi perquè sigui un reclam atrac­tiu. I així, a banda d’ini­ciar-me com a vene­dor i sense ser-ne encara gaire cons­ci­ent, acabo de posar el pri­mer peu en el món de la comu­ni­cació publi­citària; un món apas­si­o­nant que m’acom­pa­nyarà fins a l’actu­a­li­tat.

Fa poc més de deu anys, vaig dei­xar el diari per raó d’una crisi que sem­blava cíclica i ha esde­vin­gut dis­rup­tiva. Nous temps, nous canals i noves eines. Com molts, ha cal­gut reci­clar-se i actu­a­lit­zar-se. Avui en dia, ges­ti­ono la meva empresa de publi­ci­tat digi­tal i, men­tre estic escri­vint aques­tes línies amb motiu del 45è ani­ver­sari del nai­xe­ment del diari El Punt, no em puc estar de fer una mirada enrere, melancòlica i d’enyo­rança, de tants com­panys i de tan­tes experiències com­par­ti­des, així com tam­poc em puc estar de fer un reco­nei­xe­ment a El Punt per haver estat per a molts pro­fes­si­o­nals escola i opor­tu­ni­tat per ini­ciar-nos labo­ral­ment en el món de la comu­ni­cació. Gràcies i per molts anys!

Xevi Esteva
A Presència, des del 1987 fins al 1992. A El Punt i el Club del Subscriptor, des del 1992 fins al 2001 i des del 2007 fins al 2011. A El 9 Esportiu, des del 2002 fins al 2006. Des del 2012, impulsa l’espai de cotreball Cowork¡ng Girona i l’empresa publicitària Ubika Marketing Online.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.