Se’n diu resiliència

Avui, quan es com­plei­xen 45 anys del pri­mer número d’El Punt (de Punt Diari, de fet), en fa pràcti­ca­ment dos de cla­vats que vaig dei­xar la casa, no sense recança, per anar-me’n al Con­sell de l’Audi­o­vi­sual de Cata­lu­nya. Dels 45 anys de vida d’El Punt, i dels meus 59 –molt ben por­tats, per cert, si no fos...–, n’he pas­sat gai­rebé 35 vin­cu­lats al diari. Mitja vida. I, labo­ral­ment, pràcti­ca­ment tota. Hi he tin­gut un vin­cle labo­ral i, només fal­ta­ria, un vin­cle emo­ci­o­nal. De fet, m’agrada pen­sar que encara l’hi tinc. Perquè ara que he pres distància, que després de tants anys de ser-hi només puc intuir el que passa a la rere­bo­tiga, con­ti­nuo lle­gint cada dia el que hi ha a l’apa­ra­dor. Com un de tants subs­crip­tors. El dic­ci­o­nari diu que un diari és una publi­cació periòdica que inclou notícies, cròniques, arti­cles d’opinió i publi­ci­tat. Si a mi després de trenta-cinc anys a la casa i d’haver-hi fet de tot (vaig començar picant tim­bres casa per casa a Cam­pro­don per fer-hi subs­crip­tors i vaig aca­bar de direc­tor) ara em pre­gun­tes­sin què és un diari, dubto fran­ca­ment que em sortís cap defi­nició sem­blant a la del dic­ci­o­nari. Em sor­ti­ria dir que El Punt, ara El Punt Avui, és una manera de mirar el món, una manera d’enten­dre’l, genuïna, dife­rent, pro­pera (allò d’inde­pen­dent, català, comar­cal i democràtic que surt a la capçalera), que amb el pas dels anys ha aca­bat cre­ant una comu­ni­tat de lec­tors amb un gran sen­ti­ment de per­ti­nença. I això, en uns moments en què el món de la comu­ni­cació pateix tota mena de tur­bulències, és or.

Ha estat i és una eina tan potent que no només ha fet d’intèrpret de la soci­e­tat que l’envolta sinó que, quan ha cal­gut, ha estat capaç de trans­for­mar-la. O si més no, d’empènyer-la. Seria fàcil citar-los el cas dels anun­cis del referèndum de l’1-O, que vaig viure en pròpia pell amb cita­ci­ons al jut­jat inclo­ses. Però me n’aniré més lluny: recor­den la cam­pa­nya de deso­bediència amb les matrícules dels vehi­cles, gràcies a la qual es va can­viar la GE de Gerona per la GI de Girona? Sense El Punt això no hau­ria pas­sat. Va ser valent, com ho és ara amb alguns plan­te­ja­ments que pot­ser li com­pli­quen la vida a la rere­bo­tiga però que s’agra­eix veure a l’apa­ra­dor. En tot cas, deuen ser els que deci­deix la redacció. En uns moments de grans inclemències en el sec­tor, ves que no sigui aquesta, la inde­pendència edi­to­rial, la clau de la super­vivència.

Jo no hi era, quan es va fun­dar El Punt. I no sé com s’ima­gi­na­ven que seria el diari qua­ranta-cinc anys després, i si el que pre­te­nien s’assem­bla en res al diari que avui tenim a les mans o a la pan­ta­lla. Segur que no. Fer càbales d’on serà d’aquí a uns anys és un esport massa arris­cat per prac­ti­car-lo ara i aquí. Però el cert és que si anys enrere era El Punt qui trans­for­mava la soci­e­tat, és evi­dent que ara a qui li toca trans­for­mar-se és a ell mateix. Ho està fent. Aquest diari, tots els altres, totes les ràdios, totes les tele­vi­si­ons i tot el món de la comu­ni­cació. Ara tot­hom és emis­sor i recep­tor. Ja no con­su­mim el diari només en paper, mirem les sèries a les pla­ta­for­mes i no a la tele­visió con­ven­ci­o­nal, escol­tem la ràdio a la carta o ens bai­xem pòdcasts, i a Cata­lu­nya alguns you­tu­bers o influ­en­cers tenen més milers de segui­dors que subs­crip­tors no han tin­gut mai tots els dia­ris junts. És una boge­ria? No. És el món on vivim. De can­vis cons­tants, tec­nològics i d’hàbits de con­sum, que han emboi­rat el pano­rama no només de les empre­ses periodísti­ques sinó sovint també el dels matei­xos con­su­mi­dors. El Punt Avui que vaig dei­xar fa dos anys ja no és el mateix que ara. I el d’aquí a deu anys ves a saber si s’assem­blarà a l’ima­gi­nari que en tenen els que ara hi són. Diria que no. Però és que ni vostè ni jo som com érem anys enrere. Ens adap­tem als can­vis. A vega­des a pata­ca­des i a un ritme que no voldríem.

El Punt Avui, tots els que hi hem pas­sat ho sabem, s’hi ha espe­ci­a­lit­zat, en aquest canvi cons­tant. De tot tipus i a tots els nivells. Vol­guts o ines­pe­rats. Se’n diu resiliència. Una vegada, quan amb en Joan Vall, la incom­bus­ti­ble ànima del diari que en aquell moment s’encar­re­gava dels números i jo com a direc­tor m’ocu­pava de les lle­tres (una dico­to­mia que portàvem prou bé i que sem­pre vam man­te­nir sepa­rada)..., una vegada, deia, quan parlàvem del futur de la comu­ni­cació, en un moment en què els núvols ja es veien a l’horitzó, em va fer una reflexió davant de la meva resistència a alguns can­vis: “Per poder fer peri­o­disme, el pri­mer que ens cal és asse­gu­rar-nos que hi hagi empresa periodística”, sos­te­nia. No en té l’exclu­siva, El Punt. Hi són tots els mit­jans tra­di­ci­o­nals, en aquesta cruïlla. I els que han estat capaços de fabri­car durant tants anys aquest or que són els lec­tors i el sen­ti­ment de per­ti­nença, a mi em sem­bla que tenen tots els números per con­ti­nuar for­mant part del pai­satge periodístic i humà d’aquest país. En tot cas, des del lloc on ara soc, però sobre­tot des de la pro­xi­mi­tat de tots aquests anys, és el que desitjo. Feli­ci­tats per aquests 45 anys!