“Ara te trúcot”
La primera vegada que vaig trepitjar el Parlament Europeu, tenia poc més de 20 anys i era redactora del diari El Punt en l’edició de Tarragona. Unió de Pagesos havia organitzat un viatge amb alguns periodistes locals per anar a reivindicar preus més justos per al sector de l’avellana, que travessava hores baixes. Una realitat que coneixia ben de prop perquè a casa sempre hem tingut vellanes i en la conversa familiar no faltaven els renecs del padrí o del tiet perquè els números no quadraven per enlloc.
Aquests dies, pràcticament dues dècades més tard, he tornat al Parlament Europeu, en aquest cas en la meva condició actual de diputada al Parlament de Catalunya i de portaveu d’Esquerra Republicana. Una realitat personal mot diferent de la d’ara fa vint anys. Però el que no ha canviat, malauradament, són les protestes de la pagesia que he tornat a trobar als carrers de Brussel·les reivindicar preus justos per a un sector que, com ells mateixos alerten, a Catalunya i Europa, “està tocat de mort”. L’envelliment de la pagesia, les dificultats de trobar relleu, la burocràcia excessiva i els tractats de lliure comerç amb tercers països de fora de la Unió Europea en són algunes de les causes. I toca posar-hi remei, perquè, com ens ha posat en evidència la història més recent (crisi climàtica, guerra d’Ucraïna...), la sobirania alimentària és clau tant per al present com per al futur.
Han passat dues dècades des d’aquell viatge a Estrasburg acompanyant els responsables d’Unió de Pagesos i, malgrat que hi ha coses que semblen inamovibles com ara les reivindicacions del sector primari, la meva vida s’ha capgirat com un mitjó. Avui, visc al mateix carrer on, ara ja fa uns anys, va tancar la seu d’El Punt a Tarragona i, com a portaveu d’una formació política –qui m’ho hauria dit llavors!– responc les preguntes que em formulen alguns dels qui havien estat companys de redacció, com ara Òscar Palau, que continua formant part de la redacció del diari, o com Ferran Espada, en aquell moment director i ara periodista de Público. Crec que no m’acabaré d’acostumar mai a això de parlar des de l’altra banda.
De l’etapa a El Punt recordo moltes coses, algunes que m’han modelat el pensament, com ara el respecte i l’estima pel sector de la pagesia, i d’altres, potser en clau més personal, que, sens dubte, m’han marcat la vida.
De fet, recordo com si fos ahir quan una jove periodista va arribar a la redacció de Tarragona, amb un contracte de dimecres a diumenge –llavors es feia així–, i el qui era director dels caps de setmana, Guillermo Soler –avui, amic personal– em va preguntar si, a banda de portar les seccions d’agricultura, ramaderia i pesca i de successos, voldria encarregar-me de fer les cròniques castelleres. Treballava els caps de setmana i, a més, era castellera de la colla Joves Xiquets de Valls.
Una proposta que em va portar a descobrir la que seria la meva gran passió i la meva feina durant molts anys: el periodisme casteller que, més tard, em duria a TV3 i a Catalunya Ràdio. Això ho dec a El Punt i la seva aposta inequívoca pel món casteller. Cada diumenge em reservaven dues pàgines! Sí, dues pàgines en un mitjà generalista per parlar de castells. No sé si el món casteller ho va valorar mai prou.
“Ara te trúcot” va ser una de les frases que més em van dir mentre vaig treballar al diari. Eren els correctors que, des de Girona, anaven de corcoll per comprovar que les expressions castelleres que utilitzava en les cròniques eren publicables. Reconec més d’una disputa en aquest sentit. Sort en vaig tenir, del llibre Castells i castellers del company i amic Xavier Brotons, que incloïa una part de lèxic que recollia expressions com ara rebrincada, genuïna del fet casteller però poc emprada fora d’aquest àmbit. I malgrat aquestes discussions, beneïts correctors i beneïdes les seves aportacions per preservar la qualitat de la llengua. Una llengua que a El Punt vaig aprendre que era rica i diversa i que a Girona deien la fred i que tot ho cardaven.
En aquella redacció jove, carregada d’entusiasme, de passió per la feina, hi vaig aprendre a estimar el periodisme local. Aquell que es fa amb una mirada propera i que té en compte l’entorn i el context. Aquell periodisme que fiscalitza i que, alhora, és capaç de trobar històries extraordinàries que tenim ben a la vora. En aquella redacció jove vaig conèixer persones amb qui avui continuem sent amics i d’altres de qui no he sabut mai més res, però de qui m’agradaria saber que estan bé.
Han passat vint anys, i la pagesia continua protestant; han passat vint anys, i encara penso que els de Girona parlen estrany; han passat vint anys, i continuo pensant que el periodisme local és clau per a una societat més justa i democràtica; han passat vint anys, i em sento una privilegiada d’haver format part de la família puntaire.
Com si res no hagués canviat
Vint anys després del primer viatge al Parlament Europeu, acompanyant representants d’Unió de Pagesos per reivindicar un preu més just per al sector de l’avellana, ara fa uns dies vaig trobar centenars de tractors als carrers de Brussel·les que encerclaven el Parlament Europeu. Reivindicaven preus més justos per a la pagesia, posar fi als tractats de lliure comerç i disminuir la burocràcia, perquè, com ells mateixos clamaven amb pancartes molt il·lustratives: “Sense la gent de pagès, a taula res de res!”