Necrològiques

COMUNICACIÓ

Josep Maria Huertas, el periodisme de carrer

El barceloní va saltar a la fama després que un tribunal franquista l’enviés a la presó per una crònica

Un dels peri­o­dis­tes i intel·lec­tu­als de referència del tar­do­fran­quisme i la Tran­sició, Josep Maria Huer­tas Cla­ve­ria (Bar­ce­lona, 1939), va morir avui just fa 17 anys, quan en tenia 67. Des del 2002 fins al 2007, poc abans de morir, va ser un col·labo­ra­dor habi­tual de l’Avui, on feia arti­cles d’opinió en què mos­trava el seu enorme conei­xe­ment adqui­rit de l’ofici durant dècades en mit­jans com El Cor­reo Catalán, La Van­guar­dia, El Periódico o el Diari de Bar­ce­lona. Va ser degà del Col·legi de Peri­o­dis­tes els anys 2006 i 2005 i va impul­sar el Grup Democràtic de Peri­o­dis­tes, enti­tat clan­des­tina que tre­ba­llava per la lli­ber­tat de premsa durant el fran­quisme. Va rebre el Premi Naci­o­nal de Peri­o­disme el 1990, la Meda­lla d’Honor de la Ciu­tat de Bar­ce­lona (1998) o l’Ofici de peri­o­dista (2005).

El seu atre­vi­ment el va por­tar a la Model el juliol del 1975, quan encara tots els apa­rells del fran­quisme fun­ci­o­na­ven a tota màquina. La con­demna va ser de dos anys de presó per injúries a l’exèrcit per la publi­cació d’una infor­mació titu­lada “Vida erótica sub­terránea” al diari Tele/eXpres, un repor­tatge que posava de mani­fest el gran nom­bre de cases de bar­rets i bor­dells de Bar­ce­lona regen­tats per vídues de mili­tars.

Les con­seqüències d’aque­lla decisió no es van fer espe­rar. Es va con­vo­car la pri­mera vaga de premsa des del final de la guerra. La pro­testa va tenir un segui­ment mas­siu i els únics dia­ris que van sor­tir l’endemà van ser La Van­guar­dia i els dos per­ta­nyents al règim: Soli­da­ri­dad Naci­o­nal i La Prensa.

La seva situ­ació es va agreu­jar quan se’l va rela­ci­o­nar amb un etarra. Tot i això, només va pas­sar vuit mesos i vint dies a la presó. Va ser posat en lli­ber­tat el 13 d’abril del 1976, en part gràcies a la mort de Franco el novem­bre de l’any ante­rior. Aquell epi­sodi, cone­gut com el cas Huer­tas, va fer d’ell un símbol de la lli­ber­tat d’expressió i un refe­rent de la lluita anti­fran­quista.

El 2017 la Gene­ra­li­tat va acon­se­guir cer­ti­fi­car l’anul·lació d’aquell judici, dut a terme per un tri­bu­nal con­si­de­rat il·legal. El con­se­ller de justícia, Car­les Mundó, va lliu­rar a la seva vídua, Ara­celi Aigua­viva, el docu­ment que ho acre­di­tava. Huerta no era només un peri­o­dista, sinó també assa­gista, his­to­ri­a­dor i un gran conei­xe­dor de Bar­ce­lona. Segu­ra­ment pel seu pòsit anti­fran­quista va ser sem­pre crític amb el poder i un gran segui­dor de l’actu­a­li­tat social de la capi­tal cata­lana. Es va fer ressò de quei­xes dels veïns, de la pèrdua de la iden­ti­tat i va denun­ciar l’inci­visme crei­xent. Fins i tot va ser crític amb el pro­jecte olímpic.

Abans que es posés de moda, va rei­vin­di­car a la ciu­tat els tea­tres i els cine­mes de tota la vida, que tan­ca­ven no per fer-hi mul­ti­sa­les sinó edi­fi­cis de pisos que enri­quien els grans cons­truc­tors, la majo­ria prou cone­guts. També va inves­ti­gar i denun­ciar casos crítics que posa­ven en entre­dit els ser­veis públics a Cata­lu­nya, sobre­tot l’ense­nya­ment i la sani­tat.

Va ser un gran admi­ra­dor de Manuel Vázquez Mon­talbán i pro­fes­si­o­nals del peri­o­disme fa anys que el rei­vin­di­quen, tot i que la seva memòria vagi caient en l’oblit. La Facul­tat de Comu­ni­cació de la Blan­querna, on va exer­cir de pro­fes­sor, va publi­car el 2009 Lliçons de peri­o­disme de Josep Maria Huer­tas, un text bàsic per a estu­di­ants de peri­o­disme i docents.

Es va lli­cen­ciar el 1966 a l’Escola Ofi­cial de Peri­o­disme de Madrid però tota la seva tra­jectòria la va dur a terme a Cata­lu­nya després que Manuel Ibáñez Esco­fet el fitxés per al Cor­reo Catalán.​Es va espe­ci­a­lit­zar en les cròniques de pro­xi­mi­tat, a peu de car­rer, sense estal­viar crítiques als més pode­ro­sos. El van aco­mi­a­dar, per escrits crítics, de Des­tino i d’Ori­flama.

Tot i que quan va sor­tir de la presó molts peri­o­dis­tes el van anar a acla­mar a la Model, poste­ri­or­ment va viure els seus anys més difícils. No va tro­bar feina i els mit­jans temien la seva aura de revo­lu­ci­o­nari, con­tes­ta­tari i incòmode per al poder, encara que fos el democràtic. Final­ment es va esta­blir a El Periódico fent el que més li agra­dava, cròniques locals. Entre­mig va ser tres anys sub­di­rec­tor del Diari de Bar­ce­lona, però aquell expe­ri­ment no va aca­bar bé per a gai­rebé ningú dels impli­cats.

El col·legi de peri­o­dis­tes ha recor­dat sovint la seva figura i també hi ha un premi de premsa escrita que porta el seu nom. Entre els seus lli­bres, molts d’inves­ti­gació, des­ta­quen Chi­cos de la gran ciu­dad, El noi del sucre, 200 anys de premsa diària a Cata­lu­nya, Tots els bar­ris de Bar­ce­lona, La cons­trucció d’una ciu­tat, Cada taula, un Viet­nam o Les tres vides de Des­tino.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.