Joan Trayter, un geni rere la taula de so

És poc conegut, però el menut poble d’Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà) és una de les capitals de la música moderna internacional. Allà, al seu mas familiar, un joveníssim Joan Trayer Malirach, que va morir avui fa 22 anys quan en tenia només 30, va obrir els estudis Music Lan, que van revolucionar completament la gravació de la música a Catalunya. Per primer cop, els àlbums de pop i rock de casa nostra sonaven com si els hagués gravat el mateix Alan Parsons a Abbey Road.

Els seus pares, és clar, són els que en parlen amb més orgull i també melancolia, tot i que els estudis encara funcionen a ple rendiment. La creació d’en Joan mereix ser recordada, em diuen, més enllà del premi que ofereix Enderrock que porta el seu nom i d’altres iniciatives que han tingut lloc a Figueres i l’Alt Empordà.

S’ha parlat molt sempre de l’allau de grups i músics del país que van acabar lliurats al talent de Trayter, que no parava de viatjar arreu del món per descobrir i portar a casa qualsevol descobriment tecnològic que igualés el seu estudi amb els millors d’Europa. Shakira hi va gravar no un, sinó dos àlbums. En el primer, encara demanava que li parlessin en català, que el volia aprendre, insistia; en el segon, ja anava més per feina. La fama de l’estudi va arribar també a oïda de bandes llegendàries del pop britànic, com ara els Franz Ferdinand i els Super Furry Animals. Allò, tot s’ha de dir, no només era un estudi. Amb el temps, en Joan i el seu principal col·laborador i també fundador, Jordi Solé, van descobrir que els músics necessitaven relaxar-se. Primer, va ser una taula de ping-pong, després, una piscina i, al final, un petit cinema. I, és clar, podien quedar-se a dormir els dies que calgués.

En el documental So i silenci, dedicat a la seva figura, Bunbury, l’antic líder d’ Héroes del silencio i un referent absolut de la música internacional, admet que Trayer, quan era un desconegut en la indústria, li va salvar la vida musicalment dues vegades. Li va portar dos àlbums ja gravats i que, segons ell, tenien un so nefast –ni els grans estudis de Mèxic i Madrid ho havien sabut resoldre– i, sense despentinar-se, els va deixar impecables. “No hi ha hagut mai un tècnic de so a l’Estat espanyol tan jove amb aquest potencial, amb aquests coneixements tan majúsculs sobre el que s’ha de fer en un estudi de gravació.” Van gravar plegats l’àlbum Flamingos, un grup de cançons que el cantant pretenia que es puguessin escoltar a la màxima potència possible. I a fe de Déu que ho van aconseguir.

Bunbury va arribar a Avinyonet recomanat per Quimi Portet, un altre que també va quedar parat poc després de conèixer el seu jove veí, perquè l’antic músic d’El Último de la Fila també vivia al poble. “Vaig posar a la venda una taula de so gegantina que tenia a casa. Pensava que només la voldria algú d’Anglaterra o més lluny, i va venir ell i em va dir: «Te la compro jo.» Inaudit.”

Un dels secrets dels Music Lan va ser el creixement i la innovació i la capacitat d’impressionar els músics amb les primeres mescles, sobretot els grups catalans, sense experiència en aquest camp. Un dels grans amics de Trayter va ser Lluís Llach, sempre admirat per la capacitat d’un jove que anava molt més enllà dels coneixements tècnics, que se li pressuposaven. “En un estudi, el que més agraeix un artista és que, quan tira la pilota creativa, la persona que té a la taula te la torni. Era un creatiu.”

La capacitat que tenia de resoldre qualsevol problema deixava sempre el cantautor astorat. “Es ficava per qualsevol forat, a buscar un cable, si calia trucava a Londres, els EUA o Birmània. Sempre se’l veia molt més excitat a ell que al músic mateix.” Aquesta passió és la que també va enamorar Manolo Garcia des del primer dia que es van conèixer. “Era tossut –hi afegia Portet–. De fet, allà dins vam crear una comunitat de tossuts.” Albert Pla va descobrir al seu costat que mai més no necessitaria un productor per als àlbums. “Ell i jo ja ens ho fèiem tot.”

Quan venia un grup i faltava un músic, el mateix Trayter es posava a tocar el piano. Aquesta era l’altra seva vessant: un virtuós de les tecles dels ordinadors i de les taules de so però també dels sintetitzadors, amb els quals va deixar constància del seu talent amb el ja llegendari grup alt-empordanès, Dígit Arts, del qual també era component Jordi Solé.

Van gravar un disc en català, El sentit de la raó i un espectacular videoclip de la cançó Les portes del temps al pic de Sant Salvador, amb preses aèries i tot. La sortida de l’àlbum, que incloïa la primera col·laboració de Llach amb un grup de rock, va ser un boom a Figueres i comarca, ja que la banda, molt popular, feia anys que tocava en tota mena de festes, casaments i bars fent les versions de cançons conegudes. Tothom qui els veia quedava, sobretot, bocabadat per l’equip de sintetitzadors, amb ordinador incorporat, d’en Joan, que es veia de lluny que era un avançat al seu temps.

Dígit Arts va ser la llavor de Music Lan, inaugurats el 1995, ja que el primer estudi que van obrir, també a casa seva, va ser el D’Arts Estudi. Ells mateixos van gravar el disc en un local que tenia poc més de 20 metres quadrats. A poc a poc, en Joan va decidir fer el salt definitiu i deixar el somnis de músic enrere per capbussar-se en un altre que l’acabaria convertint en una celebritat després de deixar-hi hores i hores de feina, estudis i viatges arreu del món. Jordi Rubau va ser l’altre membre dels Dígit Arts que va participar els primers anys en el creixement de l’estudi.

Del tarannà d’en Joan parla també Pau Donés a So i silenci. “Em va ajudar a muntar el meu propi estudi a Formentera, i quan li vaig dir que en volia fer un altre a la Vall d’Aran, no va insistir que seria millor que gravés amb ell, sinó que va tenir la generositat de fer-me el millor disseny.”

Un dels secrets de Music Lan és, precisament, la localització, lluny de qualsevol soroll urbà. Trayter havia visitat estudis a Barcelona, ficats sota les cases, i això sempre dificultava les coses. La inversió va hipotecar tota la família, però en tres anys van tenir el deute pagat. Quan va córrer la veu del que estaven fent Trayter i Solé, els músics, o sigui els clients, van començar a fer cua. “Quan escoltaves una de les teves cançons allà, quedaves impressionat”, admetia Jofre Bardagí.

Actualment, les instal·lacions tenen dos estudis, que permeten desenvolupar tot el procés de gravació, mescla i masterització d’un disc, amb les màximes prestacions tècniques. En total, més de 500 metres quadrats complementats amb una casa per allotjar els artistes. Amb el temps, els grans estudis, com va idear Trayter, s’han allunyat de les ciutats. Al Regne Unit, els estudis Rockfield, segurament els més cars del país, estan situats en una granja a Gal·les.