Núria Feliu i Mestres, icona carismàtica de la música catalana a la dècada dels vuitanta

Avui fa exactament dos anys que ens va deixar Núria Feliu i Mestres, cantant i actriu catalana que va destacar pels seus discos de cançons populars, boleros i cuplets, amb una extensa discografia de 50 discos gravats i més de 400 cançons publicades.

Va néixer el 21 de setembre del 1941 a Sants, barri de Barcelona que sempre va defensar amb molt d’orgull i on la seva besàvia Carolina va obrir un cafè a l’actual carrer Vallespir, El Cafè de les Cantantes, al qual Feliu va dedicar l’espectacle homònim estrenat el 2017 en el festival Barnasants, compartint escenari amb tres nebodes. Quan era petita, la seva primera gran passió va ser el teatre, art en què va fer els primers passos a l’escola Sant Vicenç de Paül d’Hostafrancs i al Quadre Escènic de l’Orfeó Canigó, on més endavant també va impartir classes de cant. El 1964, quan tenia 23 anys, va debutar com a cantant i l’any següent va publicar els seus primers senzills, Anirem tots cap al cel i Gent, que li van permetre començar la seva relació amb el pianista Tete Montoliu, qui li obriria les portes del món del jazz internacional.

Al llarg de la seva carrera professional, va enregistrar al costat d’Erich Peter i Billie Brooks, però també de Lou Bennett i d’altres. Aquest contacte amb músics d’arreu del món i la seva ubicació a Barcelona li van permetre fer de la seva professió un instrument de difusió de la cultura i de la llengua catalanes. De fet, va destacar pels seus discos de cançons populars, sardanes, boleros i cuplets. També va popularitzar estàndards nord-americans com el country i el jazz i va portar per primer cop la nostra llengua a alguns d’aquests gèneres musicals. Precisament, malgrat que sovint se la inclogui dins del moviment de la Nova Cançó, aquesta diversitat d’estils la va diferenciar com a intèrpret del moviment i la va dotar d’una personalitat singular. A més, un altre tret diferencial de Feliu és que mai va compondre ni cantar cançons fetes per ella, si bé se’n ressentirà de gran, tal com va explicar en una entrevista per a la revista Enderrock l’any 2020: “M’hauria agradat poder compondre alguna cançó meva. He estat massa bona fe. Hauria d’haver fet dues o tres cançons i haver-les portat a la SGAE.”

Durant una temporada, però, va decidir cantar també en castellà, fet que va provocar rebombori al voltant de la Nova Cançó, quan ja s’estava difuminant i avançant cap a una cultura i música catalanes molt més àmplies i diverses, tant de cantautor com d’altres gèneres. Tot i així, l’experiència amb llengües com el castellà i l’anglès no va resultar gaire reeixida per a Feliu, i això la va conduir a continuar el seu camí principal: la comercialització i popularització de la cançó en català dins i fora de l’Estat espanyol. Va arribar a viatjar per terres nord-americanes amb la cobla La Principal de la Bisbal. En aquest sentit, en una entrevista del 1988 als estudis de la cadena pública italiana RAI, en el programa Raffaella Carrà Show, presentat per la mateixa Raffaella Carrà, Feliu explicava que, quan visitava l’estranger, no només ho feia en qualitat de cantant, sinó d’ambaixadora del seu país: “És una manera de normalitzar la llengua a través de la cançó.”

La cantant catalana va morir el 22 de juliol del 2022 a Barcelona, després de no poder superar les complicacions posteriors a l’ictus que havia tingut a principis del 2021. Les seves cendres es van dipositar al nou columbari de la parròquia de Santa Maria de Sants, a la capella de la Immaculada. Al llarg de tota la seva vida, va mantenir sempre una relació molt estreta amb el seu barri, amb la Cançó de Sants com una de les més populars del seu repertori. De fet, ella mateixa es va fer construir una geganta que la representés pels seus 70 anys i els 50 de professió, que actualment es pot visitar al centre cívic del barri o durant els actes i festes a càrrec de la colla gegantera de Sants.

Entre els diversos premis que va rebre per la seva trajectòria, destaquen el Premi de Cultura Popular concedit el 1976 pel Ministeri de Cultura pel seu disc Cançons d’Apel·les Mestres, la Medalla del Cercle Català de Madrid (1979), la Creu de Sant Jordi (1985) i el premi Sant Jordi de cinematografia concedit per RNE (1990) i el premi SGAE per la seva trajectòria. A títol pòstum, l’any 2022 va rebre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució al prestigi del català i a la normalització del seu ús amb la interpretació de versions de grans temes internacionals de la cançó estàndard i el jazz i amb la recuperació de cuplets i cançons populars catalanes.