Cinc anys de la desaparició de Harold Bloom, forçut pes pesant de la crítica anglosaxona

Avui fa exactament cinc anys que Harold Bloom ens va deixar a New Haven. El crític de Nova York tenia 89 anys i s’havia convertit, amb George Steiner, en l’assagista literari més influent, i famós, del món anglosaxó. Per als que l’havíem seguit des de l’adolescència, la seva pèrdua va ser com la d’un familiar, un mestre pròxim, que s’havia acostat a altres cultures, també a la catalana, amb paciència i curiositat.

Eren altres temps, en què el pujolisme i la sociovergència es plantejaven objectius lluny de la discrepància tothora i l’absurditat revolucionària. Possibilistes de mena, el mateix Pujol i aliats ambiciosos com Baltasar Porcel, entre d’altres, van voler trobar l’afinitat del veterà professor, li van atorgar el prestigiós i ben dotat Premi Internacional Catalunya –el catorzè– i van aconseguir que el seu monumental El Cànon Occidental inclogués un apèndix amb autors catalans, que va ser molt ben rebut –recordo– per un Joan Perucho exultant.

Cal dir que quan llegeixes crítics i filòlegs de l’entitat de Bloom o Steiner, t’adones de les limitacions del saber. Més en un àmbit tan endogàmic com l’anglosaxó, en què les traduccions i l’interès per altres cultures són nuls. Per molt que un autor pugui llegir, mai tindrà ni idea de la poeta coreana que ha obtingut el premi Nobel, tret que sigui una cacatua sueca o un hipopòtam noruec de biblioteca, ja no dic ratetes. Ningú pot aspirar a conèixer el panorama concret de les literatures, ni que siguin occidentals. Si no, que ho preguntin a la multipremiada Irene Vallejo, que en sap tant que no va incloure en el seu manual ni Ramon Llull! Llull tampoc sortia en el cànon de Bloom, massa preocupat per incloure-hi Salvador de Madariaga i Akira Kurosawa. Tot té un límit i els esforços de Harold Bloom van donar per a un premi i un apèndix.

I no ho faig amb afany de menystenir-lo, perquè entre nosaltres hem tingut figures de l’entitat de Martí de Riquer, Francisco Rico, Josep Maria Castellet, J.M. Valverde, Joaquim Molas, Antoni Comas, els Blecua, Ángel Crespo i Jordi Llovet, entre d’altres. Ho dic perquè Bloom va passar la vida interrogant-se sobre la figura de Shakespeare, comèdia per comèdia, tragèdia per tragèdia. Al meu parer, però, el que ens va ensenyar el crític polonès Jan Kott sobre el bard anglès no ho encertarà ni Bloom ni ningú en tres vides. El nostre home va haver d’interpretar, per exemple a Genis, cent ments creatives d’una dimensió que anava de Sòcrates i Plató fins a Kafka, Proust i Beckett passant per Cervantes, Montaigne, Milton, Tolstoi i Italo Calvino. Va haver de lluitar també contra el que ell anomenava “escola del ressentiment” i totes les conyes de gènere que s’han acabat apoderant de part de la literatura i el pensament occidentals. O oferint-nos assajos tan sucosos com La gnosi dels àngels, la resurrecció i les grans aventures de la saviesa i de la lectura en llibres com Com llegir i per què.

El poderós i polèmic Bloom ens va deixar fa cinc anys. Recordo amb nostàlgia quan havia de col·lectivitzar els seus assajos perquè no me’ls podia pagar. Els primers llibres que em van arribar a les mans, La angustia de las influencias –publicat per la veneçolana Monte Ávila– i, sobretot, Los poetas visionarios del Romanticismo inglés, que ens va acostar Barral Editores, amb la cita inicial de Yeats: “El pensament és una vestidura i l’ànima, una esposada que no es pot amagar entre la fullaraca.”