“Tremosa té nostàlgia: l’entesa entre CiU i PP ja no és possible ”

“Això és el que farem ara?”, em pregunta Alejo Vidal-Quadras amb un somriure entremaliat i l’AVUI obert damunt la taula, mentre assenyala l’entrevista amb Maria Badia. Sí, això és el que farem, li responc. Ell es fixa en el titular: “A Europa no s’hi va per subratllar com som de diferents”, declara la candidata socialista. “Veus?”, diu Vidal-Quadras a la seva cap de premsa, “Jo hi estic d’acord, amb aquest titular. Sí, hi estic d’acord”.

De fet, li comento, populars i socialistes estan d’acord a votar junts al Parlament Europeu en gairebé un setanta per cent de les ocasions, i ell mateix ha defensat aquests dies el pacte de govern basc com a model a seguir arreu de l’Estat espanyol. Tenint tot això en compte, ¿no resulta incongruent l’agressivitat que es dediquen mútuament durant la campanya? Si una cosa resulta sorprenent en Alejo Vidal-Quadras en comparació amb la resta del món, és la seva sinceritat gairebé brutal. “Sí, aquesta contradicció és certa.

S’explica només perquè aquestes eleccions es plantegen en clau interna, sobretot per a alguns partits, que fan de la desqualificació agressiva de l’adversari el seu argument gairebé únic. De fet, el PSC ni tan sols ha presentat cap programa pròpiament dit. Però després, el Parlament Europeu és una màquina de fabricar consensos: jo mateix he treballat molt a gust en alguns temes al costat de Bernat Joan, per exemple. La dinàmica de la política nacional és de guanyador versus perdedor; però la de la política europea és la dinàmica del pacte. I els dos grans grups ens hem d’entendre sovint”. ¿I votar altres forces és, com va dir ell mateix, un acte de mer romanticisme? “Jo no volia ofendre ningú en dir això, és la simple descripció d’un fet. Els partits catalans, sobretot CiU, tenen una gran importància a Catalunya, però a Europa queden diluïts. Ara bé, la gent té tot el dret a votar coses que no serveixen per a res. És com si et vols comprar una camisa molt rara que després no et posaràs: tens dret a fer-ho, però és inútil”. Glups, sort que no volia ofendre.

CiU, independentista
Vidal-Quadras m’ha citat per esmorzar (de prendre copes ja no cal ni parlar-ne) a la cafeteria Bauma, a Diagonal amb Roger de Llúria: aquí es van conèixer, per exemple, Iñaki Urdangarin i la seva infanta. Li remarco a Vidal-Quadras una altra secció del diari, L’ha dita grossa, on surt Ramon Tremosa dient que el millor escenari per a Catalunya és un govern de CiU a la Generalitat i un del PP a la Moncloa. “Tremosa és molt amable”, ironitza, “però em temo que parla des de la nostàlgia. Ell parla dels anys de l’Aznar, quan CiU era més possibilista, més gradualista, i el govern d’Espanya tenia més marge de maniobra, perquè l’Estat de les autonomies no era tan divisori. Ara, això que evoca Tremosa ja no és possible, perquè CiU s’ha convertit en un partit independentista i el nou Estatut de Catalunya ha desequilibrat la composició autonòmica d’Espanya. Avui, el que cal és reformar la Constitució per tal d’enfortit l’Estat”. ¿Tan fràgil és Espanya que trontolla amb un simple procés de revisió estatutària? “En termes històrics i culturals, Espanya és un dels grans vectors d’Occident. Però en termes polítics i institucionals, viu un moment de gran feblesa. L’Estat de les autonomies ha descarrilat, i cal tornar-lo a posar a la via”. Més clar, aigua. Per a ell, els objectius d’aquesta nova legislatura europea són dos: “La superació de la crisi econòmica i financera i l’èxit del Tractat de Lisboa.

Que Lisboa doni una Europa més forta, més democràtica, i amb més pes internacional. Aquest és el balanç que voldria per a l’any 2014”. És el mateix any, caram, en què Carod-Rovira (i d’altres) fixen el termini de la independència de Catalunya. “Les fantasies oníriques són lliures”, postil·la Vidal-Quadras.

Elogis als adversaris
Ell és l’últim protagonista d’aquesta sèrie d’entrevistes, i l’afalaga saber que tots els altres caps de llista catalans s’han referit a ell destacant la seva intel·ligència i, en alguna ocasió, el sentit de l’humor. “Els ho agraeixo”, somriu complagut. En justa correspondència, Vidal-Quadras no escatima elogis als seus contrincants. “Raül Romeva és molt cordial i molt bon company. I molt treballador; gairebé diria que treballa tant com jo”. De Maria Badia, en destaca “un tracte personal molt agradable, si més no al Parlament Europeu. En campanya, me l’han canviada!”. De Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, aclareix que encara no els coneix com a europarlamentaris. Però Tremosa li sembla “assenyat i rigorós, estudia molt bé els temes”. I a Oriol Junqueras el considera “una persona sincera i honesta”.

Ara que ho esmenta, li pregunto si ha parlat en els últims dies amb el seu rebesavi. “Home, esclar que no hi he parlat, però és que, a més, això del tràfic d’esclaus és fals, si més no dins la meva família. El germà del meu besavi, Aleix Vidal-Quadras i Ramon, en tornar a Catalunya i vendre les seves possessions a Cuba, va alliberar els treballadors. I, per altra banda, a Catalunya, segur que tots tenim, com a mínim, avantpassats bandolers”. Com a mínim molt mínim, candidat.