Mor Quim Lecina, l’actor que volia ser músic
Membre de la històrica companyia del Teatre Lliure, era insaciable a trobar noves formes d’art i la bohèmia
Als ulls de Quim Lecina sempre hi brillaven guspires. Va tenir l’encert d’entrar en la primera companyia del Teatre Lliure, que tant va renovar la manera d’entendre el teatre a Catalunya, amb allò que Fabià Puigserver va descobrir del seu exili a Polònia. Tot i que la seva peripècia vital ha estat sempre arrelada al Lliure (va refugiar-se a casa de Carlota Soldevila mentre restablia la seva vida personal), els última vint anys havia trobat un camí que l’apropava a la música. Més d’un cop, havia reconegut l’enveja que tenia pel talent dels músics. Per això, va obrir una línia en què barrejava la interpretació, el recital i la música en directe. Ell, amb la seva carpeta vermella, es transmutava en Satie, o en Mozart, perquè no ho podia fer de músic. Ahir, va morir als 77 anys de càncer, una malaltia que havia anat esquivant durant un grapat d’anys. Feia dècades que s’havia traslladat a l’Empordà. Avui es farà el funeral a la una del migdia a Rupià.
El cabell escarolat de Lecina era carismàtic, tant en els muntatges del primer Teatre Lliure com també en algunes pel·lícules. Però amb el que disfrutava era amb el jazz. Per això, va homenatjar Fats Waller amb l’espectacle Fats Jam (Espai Lliure, 2003). Va ser un format que ja no abandonaria. S’embrancava en un projecte musical cada cop que troba la complicitat d’un intèrpret i director musical. Ho va fer amb la música incidental d’Erik Satie (amb dos espectacles germans). També amb la competència entre el geni de Mozart i l’ordre de Salieri (Rèquiem). Fins i tot, va apropar-se a alguna escena de Rayuela de Cortázar, perquè, en un capítol, l’escriptor havia anat apuntant els discos de jazz que ambientaven l’espai.
Lecina, amb la seva carpeta de feltre vermell, el seu barret d’ala ampla i la vivacitat de la mirada, s’hi sentia molt còmode en aquells ambients. De fet, provava de transformar els espais de petit format en aquella mena de tuguris bohemis dels anys cinquanta i seixanta que hauria viscut o intuït: filtres vermells als focus i molt de fum, evocant varietat d’herbes i de tabac i alcohol en una escena que provava de fugir de les estretors de la dictadura, primer, i de la societat moralitzadora posterior.
Rupià va passar a ser el seu camp base fa tres dècades. Allà va aixecar una versió de Brundibár, un espectacle que recorda la cantata que van estrenar nens jueus en un camp d’extermini nazi: Una peça que feia evident la seva militància en l’antifeixisme. Però també havia estrenat una cantata sobre Salvador Espriu amb La Locomotora Negra al Palau de la Música, el 2009. Aquests eren els projectes que embriagaven Lecina, tot i que reconeixia que era complicat fer-ne gira pel cost de caixet. Un punt de realisme en una vida que es delia per trobar la bellesa i la poesia als locals més foscos.