A reveure, Pere Tubert

Ens ha deixat en Pere Tubert i ens ha deixat en una nit especial, la nit de Nadal, als 67 anys.

Fill de Cassà de la Selva, va ser president de Mifas del 1979 al 2013, des d’on va lluitar pels drets i les necessitats de les persones amb discapacitat i mobilitat reduïda. Només les persones que coneixem aquesta situació sabem el que significa trobar obstacles. Tot i que personalment els hem trobat al final de les nostres vides, actualment, a causa d’accidents i malalties i al fet que tot ha avançat molt, la gent, en lloc de perdre la vida la conserva, però amb limitacions en el seu dia a dia. A en Raimon el vaig fer soci de Mifas i jo també me’n vaig fer, però per un error en el meu informe vaig haver-ho de deixar.

En vam gaudir poc, però abans d’empitjorar vam disposar de pàrquing per anar a l’hospital, un agraïment que he fet i que continuo fent reiteradament. Qui et pot entendre millor que una persona que estigui en la teva mateixa situació? Jo penso que han fet i estan fent una gran obra generant llocs de treball. El que més greu em va saber va ser el motiu que el va portar a deixar el càrrec, però això ja és aigua passada i avui en Pere ja descansa a la casa del Pare.

Va formar família amb l’Imma Torrent i van adoptar dos fills.

Penso que ni Mifas ni ell no han rebut cap reconeixement oficial. Hem sentit que es donen premis a centenars de persones i entitats, i avui he llegit una cosa molt maca que m’ha emocionat: “No tenir la Creu de Sant Jordi és un honor.” Ratifico aquest pensament i jo personalment li dono el meu gran reconeixement per tot el que ha fet envers Mifas i tota la gent que tenim una minusvalidesa.

A reveure, Pere. Sé que té molta gent que l’estima i que el recordaran i que, quan arribi al lloc on ben segur té un aparcament reservat, ens continuara ajudant.

A la seva esposa i fills els faig arribar el meu sentit condol i tan sols desitjo que hagin pogut estar amb ell fins al moment de l’adeu final.

Descansi en pau.