TOT RECORDANT
Josep Maria Espinàs, el cronista d’un país
Un any després de la seva mort, el seu mestratge es troba a faltar, una enyorança que anirà a més
El Punt Avui ha recuperat aquests últims mesos els articles fonamentals que Josep Maria Espinàs (Barcelona, 7 de març de 1927) va publicar durant tants anys a l’Avui i que formen part del llegat formidable d’un escriptor que va dedicar gairebé tota la seva vida a la cultura del seu país, que també és el nostre. Sense fer soroll.
L’escriptor, tot i que aquest és un adjectiu que li quedava curt, ens va deixar just fa un any, quan en tenia 95. Encara ressonen els ecos dels homenatges que se li van dedicar, tot i que, com recordava el company David Castillo en el seu comiat, no va ser un home valorat per la societat literària: “No era un maleducat com molts dels que circulen, ni un esnob que es pensa que en sap més que ningú.” També s’ha de dir, i això m’arrisco a afegir-ho, que la distància, volguda o inconscient, respecte als intel·lectuals d’esquerres que abanderaven, almenys públicament, l’antifranquisme el convertia en una rara avis de la nostra literatura durant molts anys.
Espinàs va fer de tot, fins i tot cantar i enregistrar cançons, malgrat que això en els seus últims anys ja li feia més vergonya. Tampoc li agradava que li recordessin la història de la coneguda lletra de l’himne del Barça, els seus versos i paraules que més han ressonat arreu del planeta. En l’única conversa que hi vaig tenir en una distància curta, ja va fer aquell gest de passem a una altra cosa quan li vaig preguntar per la inspiració d’aquelles paraules.
En aquell mateix cas, per coses de la vida, el vaig haver d’acompanyar en cotxe durant 200 quilòmetres. “És que això de conduir no és el meu fort”, va admetre. I era ben lògic. L’home que havia escrit una vintena dels famosos A peu per... no havia de ser precisament un amant de la benzina. “Si vols et vinc a fer una xerrada al poble, però m’has de venir a buscar”, aquesta va ser la condició.
La seva concepció de viatger ja la sabem tots. Caminar, observar el paisatge i fer parlar la gent sense pressa però sense pausa. Tot això, és clar, a peu. Va recórrer bona part de Catalunya. I també molts altres punts del món abans que això es posés de moda. Malgrat que aquests viatges van modelar la imatge que la gent tenia d’ell, així com la seva conversa, la talla intel·lectual d’Espinàs anava molt més enllà. Va escriure més de noranta títols: narrativa, novel·la, assaig, memòries, periodisme literari i teatre, a banda dels articles diaris, que després de deixar l’Avui van fer el salt a El Periódico fins al 2019.
Dels seus articles en va fer un estil propi. A partir d’una anècdota o qualsevol cosa que passava desapercebuda, fins i tot en les cartes al director, ell encadenava una sèrie de reflexions amb un llenguatge tan planer que els lectors, gairebé sense remei, s’hi quedaven enganxats esperant amb delit l’episodi del dia següent. “Els articles arribaven sempre en punt, perfectament quadrats, amb una estratègia temàtica i estilística que aconseguia abraçar tots els públics”, va recordar l’escriptor i director de l’Avui (1993-1996) Vicenç Villatoro poc després que es conegués la mort del seu bon amic.
El seu tarannà de persona sempre relaxada, amb la pipa a la mà, no amagava un esforç i un talent que, afortunadament, va ser reconegut amb grans premis i guardons, com ara el Sant Jordi, el Joanot Martorell, el Víctor Català, la Lletra d’Or i d’altres honorífics, com ara la Creu de Sant Jordi i la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i el premi Memorial Francesc Macià per la seva defensa de la llengua i la cultura.
Paradoxalment, Espinàs, i no és l’únic cas, va començar exercint d’advocat i estudiant dret, lluny dels ambients universitaris de les carreres de lletres, als anys cinquanta. L’entrada en el món editorial, a través de Destino, li va permetre conèixer intel·lectuals com ara Josep Pla i Nèstor Luján i això va canviar les seves prioritats a la vida. Va fer una gran amistat també amb Camilo José Cela. Del premi Nobel sempre s’havia dit que era un home difícil de tractar però Espinàs li treia de dins tot el sentit de l’humor que portava.
El 1953 ja va escriure la seva primera novel·la, Com ganivets o flames. Pas a pas va anar guanyant reconeixement, també en l’àmbit internacional. La seva idea ja era guanyar-se la vida escrivint. Va mostrar una tendresa que sorgia de la seva pròpia naturalitat a les cartes adreçades a la seva filla, amb la síndrome de Down, El teu nom és Olga, un dels seus grans èxits editorials, traduït a diferents idiomes. La gent el va sentir encara més proper gràcies a la seva participació en els programes d’entrevistes de TV3 Identitats, Personal i intransferible i Senyals.
La seva feina com a editor també és molt destacable. El 1985, amb Isabel Martí, va fundar La Campana, una editorial que es va imposar no publicar més de vint llibres a l’any per poder-los treballar com toca. O sigui, més qualitat que quantitat. Va ser un èxit no només comercial sinó cultural de primera magnitud, per a una llengua sempre en el bàndol de la resistència. D’aquesta manera va ser mestre directe d’autors que van trobar aixopluc en l’editorial i que li van agrair públicament la seva àmplia visió de la literatura i la seva capacitat per donar-ne l’opinió amb una modèstia sincera abans que l’obra sortís a la venda. Molts canvis en l’obra final es feien a proposta del mateix Espinàs.
No oblidem, com dèiem al principi, la seva faceta musical, per molts la més sorprenent quan grataven en el passat d’un personatge com aquest. El 1961 va ser uns dels impulsors de la Nova Cançó i un dels fundadors d’Els Setze Jutges. Ell mateix va cantar i enregistrar cançons de Georges Brassens. En la crònica del seu adeu, Lluís Llort va recordar, molt encertadament, una citació que Espinàs va fer del cantant francès en una entrevista: “Tots anirem a la fossa comuna del temps.” Alguns, amb tot, seran més recordats que els altres.