TOT RECORDANT
Paco de Lucía, sempre ‘entre dos aguas’
Fa deu anys ens va deixar el millor guitarrista, i també el més atrevit, que ha donat mai el flamenc
Un dels millors guitarristes de la història, Paco de Lucía (1947-2014), l’artista que va portar el flamenc a una nova dimensió, va morir avui fa deu anys. El seu talent i atreviment el van convertir en un dels músics més influents del segle XX no només en un estil que fins llavors vivia tancat en la seva pròpia comunitat. També és considerat un guitarrista ja llegendari en la fusió de la música llatina i el jazz i les seves interpretacions de la música clàssica d’autors com Manuel de Falla també el van situar en un altre nivell respecte als seus predecessors.
El seu nom real era Francisco Sánchez Gómez, però al seu barri d’Algesires (Cadis) de petit sempre se’l va conèixer com a “Paco, el de Lucía” per la seva mare. De fet, tot el seu entorn musical, quan tot just era un nen, venia de la seva família, ja que els seus germans, també músics, van tocar en molts dels seus àlbums. La música i el flamenc van permetre als joves sortir de la pobresa.
Al llarg de la seva trajectòria de més de cinquanta anys va col·laborar amb virtuosos d’arreu del planeta però l’home amb el qual va portar el seu amor pel flamenc fins més lluny va ser Camarón de la Isla, al qual va conèixer a finals dels anys seixanta. Plegats van gravar i compondre entre el 1969 i el 1971 tres joies del flamenc modern: Al verte las flores lloran. Cada vez que nos miramos, i Son tus ojos dos estrellas
Entremig d’aquelles primeres obres mestres el guitarrista va protagonitzar a Barcelona una de les actuacions que van catapultar-lo a la fama. No sense polèmica, els organitzadors del Festival Internacional del 1970 que homenatjava Beethoven i Bela Bartok el van convidar al Palau de la Música. Per molts portar un guitarrista de flamenc en un festival com aquest era un sacrilegi, però l’exhibició que va fer aquell dia va ser el primer pas, segons alguns del seus biògrafs, perquè fes el salt mortal que necessitava per deixar la seva estimada Andalusia i anés a conquerir el món.
El següent pas va ser la composició i publicació d’un disc que encara avui és considerat una de les obres més rodones que ha donat mai la música espanyola: Fuente y caudal. L’àlbum incloïa una peça que, per primer cop en un disc de flamenc, va esdevenir un èxit comercial imparable, la rumba Entre dos aguas, inspirada també en un estil que ja triomfava a Catalunya. El seu virtuosisme no podia quedar ancorat en el flamenc tradicional i el següent disc, tot i anomenar-se El duende flamenco, insistia en les seves pròpies composicions deixant enrere la interpretació dels clàssics.
A partir de Fuente y caudal, que va multiplicar per cent les vendes dels seus anteriors vinils, el guitarrista es va convertir en una icona mundial, també en el món del jazz, que el van veure com el seu vincle definitiu amb la música espanyola i llatina, una relació que ja venia dels temps de Miles Davis i John Coltrane.
El 1977 va tornar a triomfar a Barcelona en un concert llegendari a la Monumental quan ja era una icona mundial al costat de Carlos Santana. Va participar, a més, en un dels discs fonamentals de la història del jazz, Elegant gipsy d’Al Di Meola. El guitarrista nord-americà va ser clau en l’expansió de la fama de l’andalús arreu del món. Ell mateix el va donar a conèixer John McLaughlin i Larry Corryel i posteriorment va fer gires mundials amb els mateixos Di Meola i McLauchlin i el teclista Chick Corea, un altre enamorat del flamenc des dels seus primers estudis musicals.
Això no li va estalviar crítiques de molts seguidors, que el van acusar d’apartar-se de les seves arrels, però ell sempre va defensar la recerca de nous camins creatius. A banda, des dels seixanta havia mostrat un interès pel jazz.
Una de les grans llegendes sobre el guitarrista d’Algesires, que era certa, era que havia après a tocar la guitarra sense aprendre mai teoria ni saber llegir partitures, simplement d’oïda i per les lliçons de flamenc tradicional de la seva família. El 1978 finalment en va aprendre i d’aquelles lliçons va néixer les seves versions de Manuel de Falla.
Sempre inconformista, no va parar d’evolucionar la seva música deixant els crítics sovint descol·locats. El 1990 va gravar Zyryab, en què va portar el seu amor per la fusió, amb música clàssica inclosa, fins a límits desconeguts amb el flamenc clarament en un segon terme. Els seus trios amb McLaughin i Di Meola, a Amèrica, van continuar omplint sales i sobretot venent centenars de milers de discos amb The guitar trio.