Necrològiques

POLÍTICA

Aureli Argemí, un intel·lectual i activista sempre al peu del canó

A les primeres ratlles de la presentació de les seves memòries, Aureli Argemí afirmava que “sóc testimoni d’una època que s’està clausurant i d’una altra que emergeix. La memòria és una aportació per entendre el present. Les idees, els projectes, les realitzacions els compromisos, els encerts i , fins i tot, els errors i desencisos que m’han acompanyat, poden ajudar a comprendre alguns aspectes del que ha estat, sobretot per a la societat catalana i europea, la segona meitat del segle XX i el començament del segle XXI”. I afegia que “tot això fa que aquest llibre l’hagi pensat més com un testimoniatge d’un període de la nostra història col·lectiva que no pas com unes memòries individuals”. El llibre, titulat La llavor sembrada. Memòries, i publicat el passat mes de novembre, és un volum de 661 pàgines que traspua honestedat, la qual cosa reflecteix la manera de ser del personatge. I és que Ignasi Argemí i Roca (Sabadell, 1936-2024), rebatejat amb el nom d’Aureli per voluntat de l’abat Escarré d’acord amb el costum de l’ordre benedictí de canviar el nom en ingressar en el monestir, tal com explica el seu amic Jordi Vila Abadal, va tenir una vida prou interessant que basculava entre l’intel·lectual, el teòleg i l’activista.

Argemí va anar a les Escoles Pies d’Igualada, i entre els seus mestres tingué Joan Just, antic escolà del Monestir de Montserrat i pare de Cassià Maria Just, que amb el temps seria abat de Montserrat. Ací comença la relació amb el monestir: primer com a escolà, després com a monjo i finalment com a secretari d’absoluta confiança dels abats Gabriel Maria Brasó, primer, i d’Aureli Maria Escarré, després, considerat per Argemí com “el mestre”. Perquè Argemí ingressà a la comunitat benedictina el 1951, quan encara li faltaven 3 mesos per complir 16 anys. Llicenciat en Teologia a la Universitat de Sant Anselm, a Roma, i en Teologia litúrgica a l’Institut Catòlic de París, aprofitava les estades a l’estranger per contactar amb els exiliats catalans. Fidel a Escarré, i després que l’abat fes les polèmiques declaracions al diari Le Monde, Argemí l’acompanyà en l’exili forçat per part del franquisme al monestir de Viboldone, a la Llombardia, entre 1965 i 1968, any del decés d’Escarré. Posteriorment s’establiria a l’abadia de Cuixà, a la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord, fins al 1985. Durant tots aquests anys Argemí aprofità per conspirar contra el franquisme, teixir complicitats i crear una de les seves plataformes més reeixides: el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), que es creà a Milà i no pas a Catalunya vistes les traves evidents que hauria posat el franquisme. De fet, el CIEMEN ja existia el 1974, però la seva legalització no va tenir lloc fins al 1976 i no es va poder constituir a Catalunya fins el 1979, i “era una associació civil privada sense finalitats de lucre, amb uns objectius inspirats en la Declaració Universal dels Drets Humans”, segons paraules del mateix Argemí a les seves memòries. És a dir, defensava els drets col·lectius dels pobles.

És a partir de la democràcia restaurada –i encara limitada– que s’obria a l’Estat espanyol, que Argemí prem l’accelerador –el 1985 penja els hàbits, tot i que no perdrà mai la seva fe en Déu, i més endavant es casarà amb la professora Anne de Genève– i no para de crear, fundar o promoure –sovint en col·laboració amb d’altres– plataformes en pro de la llengua i la nació catalanes: el 1981 la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes; el 1986 el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament; el 1988 Conferència de Nacions Sense Estat d’Europa Occidental; el 1990 la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles, i el 1993 la Fundació pels Drets Col·lectius dels Pobles, de la qual va ser president; el 1996 la Declaració Universal dels Drets Lingüístics i també la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana; el 2005 la Plataforma pel Dret a Decidir, de la qual també en va ser president; el 2011 l’Assemblea Nacional Catalana; etc. A més, va dirigir la revista Europa de les Nacions, el diari digital Nationalia i també el Centre Mercator Dret i Legislació Lingüístics, el preludi de la xarxa European Language Equality Network (ELEN). En definitiva, i en la terminologia d’avui, podríem dir que Argemí fou un ITV, un independentista de tota la vida. Home entusiasta i que anava al gra, s’explica l’anècdota que una vegada ell i un col·laborador seu es van tancar en una sala per preparar les conclusions d’una torbada que encara estava en marxa.

No hi ha espai, aquí, per desgranar totes les derivades que comportaren la creació de totes aquestes plataformes i declaracions universals. Tanmateix, sí que voldria subratllar la faceta intel·lectual del que fou monjo de Montserrat. Entre les seves publicacions primerenques trobem Chiesa fascista e Stato cattolico in Spagna (1970) i Il carcere Vaticano. Chiesa e fascismo in Spagna (1975), uns títols prou eloqüents i que va signar amb el pseudònim de Francesc Amover o Francesco Amoveri; i també Rivoluzione o morte / Iraultza ala hill (1974), llibre en edició bilingüe italià i basc i signat amb el pseudònim de J. Echebarrieta Ibal que tracta sobre el Procés de Burgos. També cal destacar Sobirania o submissió (1993), a més de les memòries esmentades. I finalment va publicar diversos opuscles i llibres divulgatius com I Paesi Catalani (1979), Monolingüisme bilingüisme i plurilingüisme a Europa (1996), Això és Europa (2002) i Petita història de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré (2008).

Daniel Mundet, que va coincidir amb ell durant els anys en què fou director de la Plataforma per la Llengua, el descriu com “una persona amb un caràcter molt afable i tranquil, propi dels benedictins”. I en valora molt el fet que “el CIEMEN és una baula més que va fer de paraigües de moltes entitats en un temps que Òmnium estava adormit”. “Gràcies a Argemí i al CIEMEN, el bloc de pisos del qual funcionava com un hotel d’entitats i que està situat al carrer Rocafort de Barcelona, es possibilità que durant anys moltes associacions poguessin tirar endavant els seus objectius”. I Jordi Vila Abadal, també ex-monjo de Montserrat, en destaca la seva bonhomia, el seu sentit de l’humor i “la fidelitat als ideals”.

Argemí va fer d’home pont entre dos períodes, i cal agrair-li, a més de la seva defensa a casa nostra, a Europa i al món dels nostres drets nacionals i lingüístics, que ajudés fins a dues generacions a desenvolupar els seus projectes i il·lusions. Aquest és el seu llegat: pensar en les generacions futures pel bé comú del país.

* Filòleg i historiador

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia