Eduard Moreno: del PSC a l’ecologia social

Dissabte passat, va morir als 92 anys Eduard Moreno Ibáñez (Freila, Granada, 1932 – Barcelona, 2024), advocat especialitzat en dret urbanístic i ambiental, vinculat al socialisme català, de Josep Pallach a Joan Reventós, coautor de diversos llibres sobre la Barcelona de Porcioles (1974) i sobre la Barcelona olímpica (1991), i col·laborador habitual de diversos mitjans escrits i de ràdio.

La seva va ser una vida de plenitud humana, familiar, social, cultural i política. Des de la seva Andalusia natal, els seus pares van emigrar a l’àrea de Barcelona (Mollet, Sant Fost, Sant Adrià) quan ell només tenia 1 any, el 1933. Va intervenir en organitzacions i grups de la lluita antifranquista, va conèixer a Londres l’experiència sindical obrera de les Trade Unions, va ser un crític demolidor de la Gran Barcelona i de la creació, el 1976, de la Corporación Metropolitana, va col·laborar intensament amb el moviment veïnal en la lluita per un urbanisme no especulador i aquell any, amb ecòlegs i biòlegs com ara Ramon Margalef, Ramon Folch i Salvador Filella, va adherir-se com a cofundador a Depana (Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural), participant activament en la Campanya per la Salvaguarda del Patrimoni Natural, que engegava el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977).

Van ser els anys de la Transició quan Eduard Moreno va prendre la decisió transcendental –que molt temps després lamentà– de passar del PSC que havia creat Josep Pallach (1974) al futur PSC-PSOE (1978) que liderà Joan Reventós. Aviat es començà a desencantar, sobretot als anys vuitanta, quan veia que aquelles butllofes revolucionàries del socialisme inicial, amb els Jocs de 1992, anaven derivant cap al neoliberalisme que havia de donar lloc a la immediata globalització.

Deu anys més tard, cap al 2002, estripà el carnet de militant davant l’abandó dels principis doctrinals i polítics del PSC-PSOE, i va reconèixer en un llibre col·lectiu Josep Pallach, perdona les “crítiques injustes i vergonyants” que ell mateix havia fet a Pallach, tractant-lo de socialdemòcrata, quan aquells anys, el 1978, en una conferència de premsa multitudinària a l’hotel Ritz, Felipe González abjurava del marxisme i es llançava als braços de la socialdemocràcia d’inspiració alemanya, sota la supervisió, sempre, del Gran Germà ianqui.

Com que ja veia a venir el que finalment passà, Moreno, com a expert en dret ambiental i urbanístic, posà tots els seus esforços a presentar denúncies i querelles contra els atemptats al medi natural i, de fet, a les poblacions agràries i urbanes: de les mines de carbó i d’urani a les línies d’alta tensió, dels projectes urbanístics a Mallorca a l’urbanisme expansiu als barris de Barcelona, etc. Vicepresident de l’Ateneu Barcelonès (amb Barrera i Sarsanedas), també fou president de la seva Comissió de Cultura, on vaig tenir el goig de col·laborar i on es refermà l’amistat amb els periodistes, com Santiago Vilanova i Jaume Reixach, que tractàvem de dir algunes veritats als diaris.

Home de tertúlia àmplia a l’Ateneu, amb el filòsof Bernat Castany, se n’ha anat un humanista generós, que avui, dilluns 6, acomiadarem al Tanatori de les Corts (10 h). El nostre condol a la seva esposa, Carme Nogué, i a les filles.