Necrològiques

Esports

Di Stéfano, la llegenda robada

El gran Alfredo va morir fa deu anys convertit en un dels més grans després que el règim l’enviés al Madrid

Just avui fa deu anys va morir Alfredo Di Stéfano (1926-2014), con­si­de­rat de manera unànime un dels millors fut­bo­lis­tes de la història. La seva tra­jectòria, és ben sabut, va anar acom­pa­nyada d’un dels escàndols més monu­men­tals que es recor­den, quan la dic­ta­dura fran­quista va impe­dir el seu fit­xatge pel Barça. “He vin­gut per jugar al Barça. Si no ho puc fer, que m’ho diguin i me’n torno a casa”, va decla­rar l’argentí. Doncs no, el Real Madrid va aca­bar posant els qua­tre mili­ons de traspàs pagats pels cata­lans al River Plate, que era el club que en tenia els drets. Davant el con­flicte legal es va impo­sar la dic­ta­dura.

Abans d’ater­rar a Bar­ce­lona, pri­mer, i d’aga­far el pont aeri cap a Madrid, després, la Saeta rubia ja havia donat mos­tres a Sud-amèrica de ser un juga­dor que havia de mar­car una època. El River Plate li va que­dar petit i va fer el salt als Millo­na­rios de Bogotà, que feien honor al seu nom amb un equip fantàstic fet a cop de talo­nari. El cam­pi­o­nat colombià era una mena de lliga pirata for­mada per mer­ce­na­ris que va durar poc. Va ser lla­vors quan Sami­tier, el secre­tari tècnic culer, es va avançar a tot­hom i el va fit­xar per unir-lo a Kubala i for­mar un equip immens. Era el Barça de les Cinc Copes, la davan­tera de Temps era temps de Joan Manuel Ser­rat: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Lla­vors Franco i San­ti­ago Ber­nabéu van deci­dir que el Barça dels cata­lans no podia repre­sen­tar l’esport espa­nyol, sobre­tot arran de l’eufòria que es va viure després del tri­omf a la copa Lla­tina del 1952 a París, la copa d’Europa d’aquell temps. Sami­tier, curi­o­sa­ment, va des­co­brir l’argentí en un par­tit a Cha­martín i allà mateix va lli­gar tota l’ope­ració.

El cas Di Stéfano, el lli­bre escrit pels peri­o­dis­tes Xavier García Luque i Jordi Fines­tres, exposa clara­ment com des de Madrid van pres­si­o­nar el pre­si­dent Enric Martí Car­retó i van amenaçar les seves empre­ses si no dei­xava en lli­ber­tat el juga­dor, que va que­dar estu­pe­facte per la situ­ació. Va pas­sar tres mesos i va jugar alguns par­tits amis­to­sos amb el Barça.

En aquell moment el club català també va come­tre l’error de no pagar ràpid i sense ron­di­nar els 40.000 dòlars –amb segura rebaixa poste­rior– dema­nats per Alfonso Sénior, pro­pi­e­tari de Millo­na­rios, però per damunt de tot allò va ser una decisió política, presa des de les més altes instàncies de la dic­ta­dura. El més curiós de tot ple­gat és que setanta anys després des de Madrid encara neguen com va anar tota aque­lla ope­ració mal­grat totes les pro­ves i docu­ments que la con­ver­tei­xen en un fet històric incon­tro­ver­ti­ble.

L’arri­bada de Di Stéfano a Madrid ho va can­viar tot. I d’això es trac­tava. El Madrid, amb el terme Real al davant, només havia gua­nyat dues lli­gues abans de la guerra i sumava vint anys de sequera. No tenia mal equip, però al cos­tat de la figura argen­tina van entrar onze reforços més per con­ver­tir els blancs en una pri­mera potència euro­pea. Es trac­tava de blan­que­jar, mai més ben dit, la imatge inter­na­ci­o­nal de la dic­ta­dura, en eri­gir-lo en el millor ambai­xa­dor d’Espa­nya. I va ser, sens dubte, un doble objec­tiu acom­plert.

El règim tenia final­ment un equip ofi­cial després d’haver-ho inten­tat amb l’Atlético Avi­ación en la post­guerra i el Barça dels cata­lans es tor­nava a posar a rat­lla, con­dem­nat a papers secun­da­ris en la funció. Natu­ral­ment, sem­pre s’ha negat aquesta evidència, i el cas de Di Stéfano és d’allò més para­digmàtic.

Com a juga­dor, els que el van veure adme­ten que Di Stéfano va subli­mar el paper del fals nou –allò que Messi va fer el dia del 2-6– de la mà del seu men­tor a River i Colòmbia, el Maes­tro Peder­nera. Fins a l’arri­bada del seu com­pa­tri­ota al Camp Nou, mai ningú havia jugat a fut­bol d’una manera tan com­pe­ti­tiva. La gent es frega les mans obser­vant les grans remun­ta­des euro­pees dels blancs des­co­nei­xent que va ser l’argentí qui va escriure aquest model madri­dista. Va for­jar el seu caràcter, va mar­car amb l’exem­ple com s’havia de jugar, llui­tar, mos­se­gar fins a l’últim alè per vèncer i a fe que els seus com­panys, els més bons i els més des­tra­lers, el van seguir fins al final.

El peri­o­dista Fre­de­ric Porta en va fer un resum didàctic i por­tentós a L’Espor­tiu el dia que ens va dei­xar: “Cor­ria per­tot arreu. Defen­sava si calia, empe­nyia els com­panys, els bra­mava com un cab­dill enmig de la bata­lla, orga­nit­zava, feia pas­sa­des llar­gues i, a sobre, per com­ple­tar els papers de l’auca, gole­java. I amb tècnica, que igual anava de cap que te la fotia d’esperó. Domi­nava tots els aspec­tes. Era extra­or­di­nari, únic, incom­pa­ra­ble inclús per a Pelé, Mara­dona, Cruyff o Messi, els altres mem­bres del quin­tet indis­cu­ti­ble en el san­to­ral d’aquesta religió, més reduïts al front d’atac.”

Tot i el roba­tori a mà armada, i gai­rebé no és una metàfora, que va viure el Barça per que­dar-se sense ell, per a la història queda el par­tit que va jugar amb la selecció cata­lana el 26 de maig del 1955 con­tra el Bolo­nya (6-2). Aquell dia va jugar al cos­tat de Kubala, la dis­to­pia mai feta rea­li­tat.

Després de gua­nyar cinc copes d’Europa i cinc títols de màxim gole­ja­dor a la lliga va fit­xar per l’Espa­nyol, en què durant un parell de tem­po­ra­des va ofe­rir espur­nes del seu talent des­co­mu­nal.

Com entre­na­dor no va igua­lar el seu pal­marès de juga­dor. D’altra banda era un objec­tiu impos­si­ble. Amb tot, va gua­nyar lli­gues amb el Boca Juni­ors i el River Plate a l’Argen­tina i una amb el València la tem­po­rada 1970/71, equip al qual va fer també campió de la Recopa amb el gran Mario Kem­pes com a líder de la davan­tera.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.