cultura
Mor l’escriptor xilè Antonio Skármeta, autor d’‘El cartero de Neruda’
El 2003 va rebre a Barcelona el Premi Planeta per ‘El baile de la victoria’
Un dels escriptors xilens i de l’Amèrica llatina més universals, Antonio Skármeta (Antofagasta, 1940) ha mort als 83 anys, segons ha confirmat la Universitat de Xile. Com altres intel·lectuals d’esquerres del seu país va haver de fugir del seu país a causa del cop militar de Pinochet. Va viure a l’Argentina i l’Alemanya abans de tornar al seu país el 1989 després d’un llarg exili. El 2003 va ser distingit a Barcelona amb el Premi Planeta per l’obra El baile de la victoria.
A Europa va escriure la seva obra més popular i reeixida, El cartero de Neruda (1985), que narra la història de Mario Jiménez, un carter que durant la revolució de l’època xilena, es fa amic del poeta Pablo Neruda. El llibre es va adaptar al cinema de la mà del director Michael Radford amb el nom d’El carter (1994). Va ser premiada amb l’Oscar a la millor banda sonora i va rebre quatre nominacions més de l’acadèmia, entre les quals a la millor pel·lícula. A Catalunya va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi a la millor pel·lícula estrangera. Posteriorment també es va fer una adaptació teatral. El mateix Skármeta havia estat guionista i director de teatre. A Alemanya, durant l’exili, havia donat classes de guió radiofònic i cinematogràfic.
Skármeta va gaudir gairebé sempre del reconeixement del públic i també de la crítica. El 1996 va obtenir el Premi Internacional de Literatura Bocaccio a Itàlia per No pasó nada i el 1999 es va adjudicar el Premi Altazor gràcies a la publicació de La boda del poeta. També va obtenir el Premi Grinzane Cavour, per la millor novel·la de l’any per la mateixa obra.
A la Universitat de Xile havia estudiat literatura però també filosofia. Va ser un seguidor de Jean-Paul Sartre, Albert Camus i Martin Heidegger. Abans de l’exili va ser un catedràtic molt vinculat als moviments de resistència marxistes a través del Moviment d’Acció Popular Unitari (MAPU). Aquells anys van quedar reflectits en l’obra La insurrección (1982).