L’admiració d’Àlex Susanna per Marià Manent

La mort de l’escriptor Àlex Susanna i Nadal (Barcelona, 1957) el passat 27 de juliol d’enguany va colpejar durament la cultura catalana. I ho féu per dos motius: d’una banda, perquè Susanna era una veu autoritzada en el complex món de la cultura catalana; d’altra banda, perquè s’estroncava prematurament una obra literària valuosa d’una figura important del nostre país. Som molts els que hem sentit la seva pèrdua.

En aquest article no pretendrem examinar la trajectòria d’Àlex Susanna, rigorosament i àmpliament difosa per diversos periodistes i escriptors amb escrits necrològics i de record, sinó que voldrem destacar l’admiració que el poeta barceloní sentia pel també poeta Marià Manent, a qui el primer considerava un dels seus referents i models estètics i literaris a seguir, i a partir d’aquí resseguir-ne la seva relació personal i intel·lectual.

Segons explica el mateix Susanna a l’article “Marià Manent o el cant amagadís”, un dels seus darrers escrits publicat el 2023 per Edicions de la Revista de Catalunya en el llibre col·lectiu Marià Manent: lectures d’un clàssic modern, i coordinat per Francesco Ardolino, Jordi Marrugat, Andrea Montoya i un servidor, es van conèixer el 1976 a través de l’escriptora i traductora Ester de Andreis en una de les tertúlies dominicals que tenien lloc a casa seva, al carrer Ganduxer de Barcelona. Susanna havia llegit, quatre anys abans, L’aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa, i en conèixer personalment Manent ben aviat van congeniar i “d’ençà de llavors fins al final dels seus dies, la nostra va ser una relació sempre cordial, de mestre a deixeble”. El jove poeta tenia 19 anys i el vell poeta 78.

Manent, que havia llegit Poemes de fusta, un dels primers poemaris del jovencell Susanna que probablement és inèdit, també va ser present en un acte on un grup de joves poetes declamaven els seus versos amb una posada en escena un pèl còmica: en el seu cas, havia de mantenir a la mà un caragol viu mentre recitava el seu poema.

El 1979 Susanna va ser un dels promotors de l’Homenatge a Marià Manent a la Universitat de Barcelona el discurs del qual acabaria publicant la revista Delta. En el llibre el jove poeta obre el foc amb “Introducció a l’obra poètica de Marià Manent”, i també hi participarien Joan Perucho, Francesc Parcerisas, Ester de Andreis, José María Valverde, Josep Palau i Fabre i Josep M. Fulquet. I Susanna cloïa el volum amb el poema “Cançó” (1978), que dedicava “A Marià Manent en el seu aniversari”. Per la seva banda, Manent el correspondria prologant-hi el poemari Els dies antics (1982), on subratllava que “en aquest recull la poesia d’Àlex Susanna obté, indubtablement, un remarcable guany de comunicabilitat”. Un any després, el promotor cultural ressenyava el Poema del vell mariner de S.T. Coleridge que Manent havia traduït el 1982: “Coleridge y Manent, junto al viejo marinero”, es titulava l’article.

Per Susanna, el 1984 és un any important des d’un punt de vista manentià: presentarà la tesi de llicenciatura –dirigida pel Dr. Jordi Llovet– titulada El món poètic de Marià Manent (Universitat de Barcelona i Facultat de Lletres de Tarragona); impartirà la conferència “La personalitat literària de Marià Manent” a l’Aleixar i, juntament amb Fina Anglès i José Muñoz Millanes, acompanyarà Manent a una sortida a Siurana, al Priorat, el 24 de novembre; i tres dies després presentarà a l’Institut d’Estudis nord-americans, al costat de Sam Abrams, Francesc Parcerisas, Ramon Pla i Joan Rigol, l’edició bilingüe A shade of the mist (selected poems) – Color de boirada (poemes escollits), una edició no venal de 300 exemplars de poemes de Manent traduïda per Abrams. Un any més tard, sortirà en el programa Crear i viure de TVE on reconeixerà que sent una especial predilecció per la seva obra, ja sigui per la sensibilitat que hi impregna com per la diversitat dels gèneres conreats.

Una de les aportacions més importants de Susanna en l’obra de Manent és, precisament, haver-lo esperonat a publicar la seva obra poètica completa, que el 1986 va editar Columna, de la qual, com és sabut, era el director. En l’article esmentat “Marià Manent o el cant amagadís”, Susanna explica com es va esdevenir el procés d’elaboració de la Poesia completa i com va quedar sorprès que Manent exercia una “poda excessivament dràstica” respecte els poemes dels seus dos primers llibres. Una Poesia completa que es reeditaria el 1989 i el 2013 amb la incorporació d’uns pocs poemes d’El cant amagadís que no figuraven a la primera edició. També el mateix any el promotor cultural seria novament curador d’un llibre de Manent, concretament de Les acàcies salvatges / Las acacias salvajes, que va prologar. També li va fer d’editor d’altres obres com L’aroma d’arç. Dietari dispers (1919-1981), del 1982, i El gran vent i les heures, del 1983, a més d’animar-lo a fer noves traduccions com d’Emily Dickinson o Archibald MacLeish.

Marià Manent estava a punt de complir els 90 anys i li plovien els homenatges. Susanna, com sempre, no en va restar al marge: el 1988 va publicar l’article titulat “Marià Manent” a la revista Catalònia, que s’editava en diverses llengües (català, castellà, anglès, francès i alemany) i que pretenia projectar la cultura catalana a l’exterior. Aquell mateix any participaria en el volum d’homenatge que la revista Reduccions dedicaria al poeta noucentista, i Susanna hi escrivia una nota biogràfica i l’article “L’obra poètica de Marià Manent”. El 1989, pocs mesos després de la mort de Manent, l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona li retia un homenatge i en publicava els parlaments: novament Parcerisas, Abrams, Susanna i Pla dissertaven sobre el dietarista, i Joan Triadú introduïa el volum.

Mort Manent, Susanna continuava amb la divulgació del que considerava el seu mestre. Així, entre 1993 i el 2003 va formar part del jurat del Premi de poesia Marià Manent de Premià de Dalt, un guardó que amb la incorporació de Susanna i altres membres en el jurat va rebre un nou impuls, va tenir més obertura i en va assegurar la publicació sistemàtica del poemari guanyador: primer amb Columna i després amb Viena. També publicaria “Marià Manent, un hijo para la literatura” (1996) a la Revista cultural de Túria, tindria part en la publicació de l’antologia Marià Manent. Els millors poemes (Proa i Columna, 1998), col·lecció que es venia via quiosc, i participaria novament en el volum del Centenari. Marià Manent (1998) impulsat per la Generalitat de Catalunya amb una introducció a la seva obra poètica. El seu últim escrit sobre Manent va ser el publicat a les Edicions de la Revista de Catalunya l’any passat, i no es va estar, malgrat la seva malaltia, de fer una piulada i elogiar públicament el volum: “Aquesta és una obra de lectura obligada per a tots aquells que hem estat o som ‘manentians’: [...] conté una vintena de relectures o aproximacions recents a l’obra de Marià Manent que demostren la plena vigència del seu magisteri”.

Manent i Susanna tenien moltes afinitats: ambdós van conrear els gèneres de la poesia, el dietarisme i la traducció (T.S. Eliot era un dels seus autors predilectes), ambdós els interessava l’art i ambdós van ser editors i directors literaris: el primer a Atenas A.G. i a l’Editorial Joventut i el segon a Columna. La correspondència conservada entre ells és d’una quinzena de cartes escrites entre 1976 i 1988.

Susanna estava a l’expectativa de poder veure, a principis de l’any vinent, la reedició dels quatre dietaris de Manent en un sol volum per Edicions 62, i els darrers mesos qui signa aquest article havia parlat amb ell de la conveniència de reeditar novament la Poesia completa de Manent: calia concretar quin material nou s’afegia i quin no. Per desgràcia aquest assessorament ja no serà possible.

Aquesta admiració que Àlex Susanna tenia per Marià Manent va durar gairebé mig segle: des del 1976 fins a la seva mort. Durant tot aquest temps el que fou fundador de Columna almenys va dur a terme fins a trenta accions –articles, la tesi, homenatges, edicions dels seus llibres...– en pro de l’estudi i difusió de l’obra del que considerava un dels seus millors mestres. Susanna –al costat d’Abrams, Parcerisas, Pla i, més recentment, Vicenç Llorca– ha estat un dels veterans fidels a la figura i obra del poeta noucentista. Per això, i per tota la feina cultural i de país que ha dut a terme, la família Manent li ho agraeix profundament.