Adeu al ‘diable’ Gustau Erill, un dels autors més prolífics a la Viquipèdia

L’escriptor i activista cultural i social Gustau Erill i Pinyot (Sabadell), un d’aquests personatges poc coneguts pel gran públic però imprescindible pel país, va morir la matinada de dimarts deixant un llegat tampoc tan invisible. A banda de ser un dels un dels impulsors dels grups de diables de Sabadell i Caldes de Montbui, va arribar a ser el 15è usuari més prolífic de la història de la Viquipèdia en català, amb més de 130.000 edicions, uns 14.000 articles creats i més de 7.000 fotos alliberades. El seu nom a la coneguda enciclopèdia de la xarxa era el de Claudefà.

Els Diables de Sabadell són una de les entitats que han recordat la seva figura a les xarxes: “Gran prou de saviesa, a ell li gènesi del nostre ball i l’empenta d’encapçalar-nos fins a l’últim moment. Mig segle de feina pel ball, per Sabadell i per Catalunya, que ens deixa amb un nus a la gola i un referent d’inspiració.”

Els Balls de Diables de Caldes s’han mostrat compungits per la pèrdua d’un dels seus fundadors. Ell mateix , el 1992, va forjar “amb tota la seva saviesa” les ganes que tenien joves del municipi per convertir-se n la colla “que som avui dia”. “Ens va ensenyar tot el que calia: des de triar i comprar la roba, ignifugar-la, la dinàmica d’un correfoc, ens va ensenyar a fer versots, ens va portar a actuar a pobles...Gràcies a ell hem après a versar, a cremar, i a estimar la cultura.” A Monistrol de Calders, on va residir mols anys, va ser una de les ànimes del correfoc i un dels professors més estimats de l’institut.

Erill era també un melòman, apassionat de la música clàssica i l’òpera. Era un assidu al Liceu i ell mateix havia cantat. Va ser un dels membres presents en el primer concert de la Coral Belles Arts el 1969 i els va acompanyar al concert del 40è aniversari.

A banda de la seva activitat com a dinamitzador cultural, va ser un erudit de primer ordre. Es va formar com a professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona i, a banda de la seva tasca professional, va escriure diversos llibres, entre els quals destaca La darrera victòria de l’exèrcit català: La batalla de Talamanca (1714), al costat de l’historiador Francesc Serra.

Del seu interès per la història i la cultura i de la seva recerca documental també van sorgir Monistrol de Calders: El poble dels pagesos enginyers i Us del català entre els joves de Sabadell, per citar-ne només dos. El 1999 va afrontar el repte d’escriure la biografia de l’escriptor Ferran Canyameres en el centenari de la seva mort. El seu esforç, traduït en l’obra Entre la memòria i l’oblit li va valer el primer premi en un concurs convocat per Òmnium Cultural.

Va fer classes, entre d’altres municipis , a instituts de Bigues, Sabadell, Terrassa i Caldes de Montbui, llocs on sempre, com s’ha vist, es va acabar integrant en el teixit associatiu abans de jubilar-se el 2011. Seguint l’exemple de Josep Maria Espinàs, va ser un gran apassionat a visitar a peu pobles del país.