Ricard Lobo i el Club Arnau de Vilanova

Ens vàrem conèixer, segurament, gràcies a l’Avui. En Josep Faulí m’encarregà el 1979 d’ajudar els editors catalans que lluitaven amb llibres contra la dictadura i durant un any cada diumenge en presentava un en una entrevista que apareixia els diumenges. L’abril del 1980 li tocà el torn al Ricard com a director de les Publicacions de la Generalitat, que ell ajudà, treballant pel retorn de Josep Tarradellas, a restaurar... i ens férem amics. Em convidà al Club Arnau de Vilanova, una trobada d’una vintena de catalanistes que dinàvem els dimecres i teníem tertúlia seriosa tot discutint la realitat i articulant iniciatives per a influir segons la nostra visió del món. Bàsicament ens unia el catalanisme polític i una visió avançada de l’Església, la cultura, la societat lligant alhora tradició i modernitat. El fet de tenir-hi amics comuns com ara el professor Anscari M. Mundó i el periodista Josep M. Puigjaner facilitava que la trobada dels dimecres fos esperada i agraïda. En Ricard era ànima del Club i sovint llançava suggeriments que tindrien vida pròpia com ara la col·lecció de llibres amb La Llar del Llibre i els manifestos a més de l’activitat central del Club que teníem i era la de proposar articles, llegir-los en comú, discutir-los i enviar-los als diaris. Va ser idea seva fer-ne antologia i editar-los. I em tocà a mi de posar-hi fil a l’agulla armant els dos volums El discret encant del nacionalisme (1981-1989) amb gairebé set-centes pàgines en total.

Si els manifestos eren la part central del pensament del Club (llengua, eleccions, Generalitat...), els articles eren sagetes d’aspectes puntuals i a vegades esdevenien llibre com els de l’abat Escarré de Montserrat Minobis, les Creus de Sant Jordi de Joan Alcaraz o Catalunya-Espanya de Josep M. Puigjaner. Me’n proposà un que provocà un cert impacte, dedicat al diari El País arran de la seva posició per l’afer de Banca Catalana. M’ho vaig preparar com un treball acadèmic amb cent gràfiques, quatre entrevistes en profunditat a quatre periodistes de posicions diverses –Josep Faulí, Josep M. Cadena, Ramon Barnils i Marcial Murciano–, la història del desembarcament del diari de Madrid a Barcelona i el llibre feu forat com es mostra en el diàleg entre el seu director A. Franco i un servidor a Catalunya Ràdio de bracet de Josep Cuní en què discutírem civilitzadament del fet. En Lobo no parava, em va encarregar per la col·lecció respostes d’historiadors sobre les Bases de Manresa, on demanava parer sobre la independència al mig centenar de col·legues. A les Publicacions de la Generalitat, altres com la biografia d’Almirall o les actes del primer Congrés Catalanista. Els anys vuitanta eren d’ebullició intel·lectual notable, ens acusaven de cavernícoles des d’El País i altres mitjans, érem un xic com un mascaró de proa que desmuntàvem acusacions...

En Ricard Lobo parlava poc, sempre rumiava el que anava a dir i tenia autoritat per la profunditat de la seva aportació, es feia escoltar. L’estimàvem com a amic i el respectàvem com un dels primers, fou el fundador però fonamentalment era un lúcid ponent que enriquia sempre el debat de forma racional i rigorosa. Sempre estava a punt. Exigent, puntual treballador, infatigable, insubornable i constant, fou un esperó del Club del qual se sentia com a pare però tot el que era construir Catalunya l’abellia com una necessitat vital: era el nacionalisme en acció.

(*)