Llibert Cuatrecasas, puntal de la democràcia cristiana a Catalunya i a Europa

Llibert Cuatrecasas i Membrado (Barcelona, 1934-2025) moria el passat 3 de gener després de tota una vida dedicada a Catalunya. Aquest advocat, polític i eco€nomista, encetava els estudis universitaris a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB) la tardor del 1951. Va ser allí on l’any 1953 va entrar en contacte amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i on va començar a militar: hi va conèixer Josep Maria Piñol, un dels membres del secretariat executiu del moment. Sempre dins de la clandestinitat, va formar part de les joventuts d’UDC i va començar a conèixer quadres del partit com Miquel Coll i Alentorn i Anton Cañellas, i a formar-se amb les primeres lectures de vessant democratacristiana, com ara L’Humanisme intégral, de Jacques Maritain. A les dècades dels seixanta i setanta, connecta amb la filosofia del personalisme humanista de Maritain i d’ençà d’aleshores, i durant molts anys, participa activament en la promoció de l’Institut Internacional Jacques Maritain. Entre finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, cursaria, també a la UB, la carrera de Ciències econòmiques.

Recordem que a partir de la dècada dels cinquanta del segle XX s’inicia l’etapa més preponderant de la democràcia cristiana a bona part d’Europa, una ideologia que durant anys acabarà essent hegemònica políticament i social. L’eclosió de nous partits després de la Segona Guerra Mundial és un fet, i així el 1943 neix la Democràcia Cristiana italiana i el 1945 la CDU alemanya. Als Països Baixos, la tradició democratacristiana ve de més lluny, des de finals del segle XIX, i després de la Segona Guerra Mundial ja hi ha consolidats fins a tres partits: el Partit Popular Catòlic, el Partit Antirevolucionari i la Unió Històrica Cristiana, aquests dos últims de confessió protestant, i no serà fins al 1977 que es fusionaran i donaran lloc a l’actual Crida Demòcrata Cristiana (CDA). És coneguda l’anècdota, ben real i contrastada, que en els sermons de missa de força capellans italians es recomanava als seus fidels que votessin un partit que fos demòcrata i alhora cristià.

Tanmateix, l’arrelament de la democràcia cristiana a Catalunya –i també a l’Estat espanyol– fou molt menor, tot i que important perquè durant anys tingué força influència política. A casa nostra coneixem prou bé la coalició de Convergència i Unió (CiU), formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i UDC, aquesta nascuda el 1931 i que tindrà entre els seus líders primerencs Manuel Carrasco i Formiguera. Una coalició que per sort per al país va donar molts fruits i que va permetre muscular nacionalment Catalunya.

En aquest sentit, Cuatrecasas s’erigirà de manera natural com un dels puntals d’UDC i en serà un dels seus dirigents destacats, esdevenint així una de les baules essencials després de la mort de Coll i Alentorn el 1990. Cuatrecasas va ser d’aquells polítics que tot i tenir una certa projecció, per al gran públic –també dins el nacionalisme català– és desconeguda la seva faceta de contrafort eficaç de país. Era d’aquelles persones que, sense fer soroll, durant anys va posar argamassa en la construcció de Catalunya tant internament com en la seva projecció exterior.

Va ser un lluitador incansable contra la dictadura franquista, on sempre va trobar el suport ferm, fidel i entusiasta de la seva muller Guiomar Amell. Ambdós es van conèixer el 1959 arran de la campanya Galinsoga que havien impulsat els joves de l’Acadèmia de Llengua Catalana i el grup del CC, entre d’altres. El dia dels Fets del Palau Cuatrecasas es trobava a casa d’un amic a Sabadell, i l’endemà va ser detingut al seu domicili i portat a la Jefatura Superior de Polícia de la Via Laietana de Barcelona. Ell, juntament amb Jordi Pujol, Francesc Pizón i Jaume Casajoana, va patir les tortures dels temibles germans Creix i adlàters. Segons explica ell mateix a les seves memòries, “em sotmetien a una pallissa sistemàtica que va arribar fins a una pèrdua momentània del coneixement”.

Les dècades dels seixanta i setanta són anys en què busca interlocutors amb el seu partit, i contacta amb Manuel Giménez Fernández, que fou ministre d’Agricultura amb el govern Lerroux (1934-1935) i que va encapçalar un partit democratacristià opositor al règim franquista; Angelo Bernassola, lligat a la democràcia cristiana italiana i secretari general de la Joventut Europea Democratacristiana (JEDC); els dirigents del Partit Nacionalista Basc, que aleshores residien a París; i també amb persones properes a la democràcia cristiana valenciana i balear, on finalment la implantació va ser mínima.

El 1962 es casarà amb Guiomar Amell, amb qui tindrà quatre fills. Durant els anys foscos del franquisme, a més de combatre’l, Cuatrecasas treballarà, vers 1961 i fins al 1979, a la Societat Fiduciària, empresa privada de la qual va ser director i que deixarà quan va ser elegit diputat. Durant uns anys combinava la feina de la Societat als matins amb la de Sederies Ibèriques a les tardes. També va ser auditor de comptes. Amb l’adveniment de la democràcia –sempre limitada a l’Estat espanyol– el seu projecte polític agafarà embranzida i Cuatrecasas tindrà un relleu especial els anys de la Transició. Va participar, representant UDC, a les reunions que tingueren lloc al Monestir de Montserrat i que desembocaren en la fundació de CDC el 1974, i un any més tard i fins a la seva dissolució el 1977, formarà part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, el qual pretenia propiciar un govern provisional de la Generalitat de Catalunya. També va ser membre de l’Assemblea de Parlamentaris que va aprovar l’Estatut de Catalunya l’any 1979 i membre de la Comissió mixta de traspassos entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya.

A Unió Democràtica de Catalunya, Llibert Cuatrecasas va formar part del Comitè de govern i va presidir la Comissió de Relacions internacionals, un càrrec que, bon coneixedor de la matèria, li anava com anell al dit. A les eleccions a les Corts espanyoles de 1979, va ser reelegit diputat de CiU per Barcelona, i seria successivament elegit els anys 1982, 1986 i 1989. Persona que no defugia les responsabilitats, va ser vicepresident segon de la Comissió de Règim de les Administracions públiques (1982-1986) i secretari segon de la Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes (1986-1989).

En acabar la seva etapa a les Corts el 1992, el mateix any és escollit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Hi serà una sola legislatura. Com a parlamentari, el 1992 va ser membre de la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local, membre de la Comissió de Política Territorial i membre de la Comissió del Procés d’Integració de Catalunya a la Unió Europea. Esdevindria secretari de la Comissió de la Sindicatura de Comptes (1992) i vicepresident de la Comissió d’estudi sobre la problemàtica del cicle de l’aigua a Catalunya (1994).

El paper que adquirirà Cuatrecases a Europa és rellevant, atès que va ser representant a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (1979-1992), primer com a membre substitut i després, a partir de 1983, com a membre de ple dret. El 1989 va ser president de la Comissió de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Poders Locals del Consell d’Europa, va representar la Generalitat de Catalunya a la Cambra de les Regions del Consell d’Europa (1994-2004) i va ser Comissionat d’Actuacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya (1995-1997). Del Congrés d’Autoritats Regionals i Locals del Consell d’Europa en seria elegit unànimement president entre el 2000 i el 2002, i després va ser membre del buró polític fins el 2004. Aquest seria l’últim servei polític per Catalunya abans de jubilar-se. Lògicament, durant anys Cuatrecasas va assessorar el president Jordi Pujol en tots aquells assumptes de caire europeu.

El 2007 va esdevenir el president de l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn. El 2010 va escriure les seves memòries, titulades El pas per la vida al meu país, un llibre honest i directe, ben recomanable, perquè està escrit des de la primera línia política dels fets viscuts. També va ser membre del Col·legi d’Advocats de Barcelona, del Col·legi d’Economistes de Catalunya i del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya. El 2015 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.

A la política actual es troben a faltar persones com Llibert Cuatrecasas, que, a diferència de molts dels polítics d’avui, líquids i volàtils, tenia una base de coneixements i valors ben sòlids i amb una mirada de llarg abast. I és que, abassegats davant de tanta política woke, sortosament en declivi, es troba a faltar un contrapès ideològic de l’estil de la democràcia cristiana. El problema és que molts partits europeus de centre i centre-dreta, davant dels cants de sirena woke han claudicat a reivindicar una part del seu programa i llegat ideològic i de manera irresponsable han deixat un llarg camí per recórrer a la dreta dura, la dreta radical i l’extrema dreta. I ara se’n ressenten.

Llibert Cuatrecases va ser, com molt bé apuntava fa pocs dies Guiomar Amell en aquest diari (10-I-2025), un home bo un home fidel al seu país. Va ser un puntal de la democràcia cristiana a Catalunya i a Europa.

(*)