Pilar Porcel, l’estima per Catalunya amb un clar accent social

El passat dimecres 12 de febrer moria a casa seva, a Sabadell, a l’edat de 87 anys, Pilar Porcel i Omar. Tot i no ser una persona coneguda pel públic en general, sí que ho ha estat dins del món del catalanisme, entre professionals de l’àmbit del treball social i en molts barris de la ciutat de Sabadell. Porcel, nascuda a Barcelona el 9 de febrer de 1938, va estudiar a l’Institut Montserrat de Barcelona, on va coincidir amb Guiomar Amell i es va diplomar en Treball Social. Durant anys va treballar en allò que popularment es coneix com a assistenta social. Ella mateixa ho explicava molt bé el 2007 a l’entrevista que li va fer Pere Font i Grasa a Quadern de les idees, les arts i les lletres (núm. 160, p. 32-38): “[...] Vaig acabar el batxillerat als 17 anys. Volia estudiar medicina i no em deixaren matricular perquè encara no tenia 18 anys. La disjuntiva a casa era aprendre a cosir o fer cursets de cal·ligrafia de coses que els pares em suggerien i que no m’interessaven gens ni mica. A través d’una cosina que s’havia matriculat a l’Escola de Treball Social vaig pensar que com a formació podia interessar-me. Total que, enamorada de la professió, des d’aquell any 1958 ja no l’he deixat mai més. M’he jubilat de treballadora social havent fet tot el ventall possible dins els àmbits de la gestió i codificació de serveis”.

En la introducció de l’esmentada entrevista, Font la definia de la manera següent: “Traspua vitalitat. Encomana l’ànim en parlar de la professió. [...] Continua activa i sovint opina als diaris. Es mulla en escriure sense embuts el que pensa, al Diari de Sabadell”. I és que Porcel va ser, de fet, tota la vida una activista tant en el món del nacionalisme catòlic abanderat per Jordi Pujol com també en tot allò referent a l’àmbit social. Tal com testifiquen els llibres “Todos los catalanes son una mierda”. La història d’una vida (2005), de Xavier Polo, i Pas a pas, camí de l’alba. Memòria de l’Acadèmia de Llengua Catalana (2007), de Manuel i Miquel-Àngel Sayrach, ella va formar part d’aquesta entitat que formava quadres amb un projecte de país molt definit de cara a la seva reconstrucció nacional i que alhora impulsava activitats antifranquistes. I concretament va formar part de la secció de noies de l’Acadèmia, al costat de Carme Almeda, Guiomar Amell, Anna Camps, Èrika Daunert, Regina Faura, Isabel Ferran, Àngels Font, Mariona Franquet, Teresina Polo i Isabel Reverter, entre d’altres persones. Va participar en l’activitat d’afirmació catalanista durant la consagració del nou altar de Montserrat el 26 d’abril de 1959; en la campanya contra el que fou director de La Vanguardia Luis Martínez de Galinsoga, que va durar des del juny de 1959 fins al febrer de 1960; en els Fets del Palau de la Música del 19 de març de 1960 i en la posterior campanya “Pujol-Catalunya” que va omplir les carreteres de tot Catalunya amb aquest lema. Ella i totes les noies de l’Acadèmia van ajudar a preparar banderes catalanes clandestinament, atès que, com afirma Xavier Polo “en aquella època les banderes s’havien de fabricar a mà, ja que a les botigues era prohibit tenir-ne. Compràvem peces de roba de color groc i de color vermell, per ajustar-les i cosir-les i convertir-les en banderes catalanes. I tot aquest procés va requerir una àmplia mobilització de gent. Aquest dinamisme va recaure sovint en noies de l’Acadèmia [...]” (p. 216).

Porcel era una persona valenta. El juny de 1960, juntament amb d’altres membres de l’Acadèmia, va ser de les persones que va assistir al consell de guerra de Jordi Pujol sabent que probablement estava fitxada. L’abril de 1964 va ser detinguda, juntament amb nou persones més, entre les quals Josep Almeda, qui em proporciona el document que ho corrobora, per repartir propaganda clandestina en defensa de l’abat Escarré i també per la campanya a favor del català amb unes instàncies que s’enviaven a Agustín Muñoz Grandes quan era vicepresident del Govern espanyol. Pilar Porcel va passar pocs dies a la Jefatura de Via Laietana, tot i que li van donar la llibertat provisional.

En néixer la revista infantil Cavall Fort el 1961, Porcel va ser de les persones que van col·laborar en la campanya per aconseguir subscripcions. Vivia al carrer Bergara, a tocar de la plaça de Catalunya de Barcelona, però el 1963 se’n va anar a viure a Sabadell, on sempre més va residir. Allí es va trobar amb una ciutat amb barracons, plena de fang i molts carrers sense asfaltar, i molta feina per fer. Amb el temps es va arrelar fort a Sabadell, i va pertànyer al Centre Excursionista de Sabadell –que fruit de la fusió amb més entitats esdevindria la Unió Excursionista de Sabadell– i també a la Fundació Bosch i Cardellach. El 1968 es va casar i va tenir quatre fills, la qual cosa va provocar que, per haver d’ocupar-se de la família, no treballés durant 8 anys.

El 1981 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya, i el 1983 va anar a la llista municipal de Sabadell, però en desè lloc després de rebutjar de ser la número 2. Va continuar fent vida activa de partit durant uns anys més, però finalment va renunciar per deixar pas a les noves generacions.

Des de sempre va estar molt lligada a la seva ciutat d’acollida, i en l’entrevista esmentada Porcel recorda que als barris “les demandes eren primàries: demanaven carrers asfaltats, clavegueram, escoles”. Precisament va ajudar a fundar el Col·legi Oficial de Treball Social, d’on va esdevenir-ne presidenta. Entitats i institucions com Càritas, l’Associació Catalana de Municipis i el Departament de Benestar Social li feien consultes sovint. Sobre la temàtica social va publicar cinc llibres: Vint anys d’assistents Socials al Vallès Occidental (1980), Els serveis socials a Sabadell: una experiència al Vallès Occidental (1990), El treball social a les àrees bàsiques de salut (1993), De les arrels a la maduresa. El caminar dels treballadors socials pel Vallès Occidental (2000) i El treball social en l’àmbit de la salut: un valor afegit (2008). Entre el 1992 i el 2003 va publicar una desena d’articles a RTS: Revista de treball social.

Els darrers anys de la seva vida continuava essent una persona molt activa: participava a les tertúlies que organitzava cada dimecres la secció Cruïlla debat de l’Ateneu Barcelonès –Rosa Bruguera la recorda com una persona discreta i que quan parlava no deia banalitats– i era una prolífica escriptora de cartes al director al Diari de Sabadell i a El Punt Avui, a més d’algun altre diari de manera més escadussera. A El Punt Avui en publicava aproximadament una cada mes, i l’última, pòstumament, es va publicar el 15 de febrer. També enviava alguns escrits i pensaments seus a unes quantes desenes d’amics.

Després de la confessió de Jordi Pujol del 2014, que va causar un gran terratrèmol al país i també entre les files pujolistes, Pilar Porcel no va abandonar el seu amic de lluites clandestines i li va fer costat. Va formar part dels Amics de Jordi Pujol, el qual va celebrar l’acte de reconeixement i desgreuge al president del 7 de maig del 2018, que va servir per començar a trencar el tabú i l’ostracisme al qual se l’havia condemnat. Josep Almeda la recorda com una molt bona persona i Guiomar Amell com una persona molt treballadora, amb una gran força de voluntat i un sentit social extraordinari. Pilar Porcel ha estat una persona que ha deixat petjada i que ha posat més d’un gra de sorra al nostre país.

(*)