L’actor, doblador i director Xavier Serrat i Crespo (Rubí, 1947), conegut sobretot pel seu personatge de Joan en la sèrie de TV3 La granja i la seva participació en el programa La vida en un xip de Joaquim Maria Puyal, va morir dissabte als 78 anys. Va ser membre del consell editorial d’El Punt a Rubí i va participar també en altres recordats programes de ficció de la televisió catalana, com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà i Estació d’enllaç.

Serrat va dedicar tota la vida al teatre, la televisió, la música i l’activisme cultural, lingüístic i polític. La seva última obra va ser la codirecció del documental Cent anys d’esbart, de Rubí al món, disponible a 3Cat, i en preparava un altre sobre Rossend Arús. Es va implicar personalment en el referèndum de l’1 d’octubre, es considerava, a més, un ambaixador de Rubí i s’havia convertit en una veu molt crítica respecte del paper dels partits independentistes aquests darrers anys.

Va iniciar la seva trajectòria a La Cova del Drac, el 1971, després d’acabar el servei militar. Hi va presentar un concurs de cançó catalana fins al 1977. D’allà van sortir veus com ara les de Joan Isaac i Marina Rossell. Posteriorment, va formar part de La Cubana, abans de fer el salt a la televisió catalana. Més tard, es va revelar com un gran actor i director dramàtic. Així, va escriure, dirigir i interpretar l’obra Estem tots bojos (2005) i l’adaptació del musical Chicago.

La seva formació interpretativa havia passat per la Universitat de Roma, amb el llegendari Vittorio Gassman. També va estudiar a París, i els seus primers papers van ser en el cinema infantil en català com a actor còmic.

Va viure uns anys a Madrid, fent teatre i molta televisió. Hi va interpretar Diálogo en re mayor, de Javier Tomeo, i va treballar amb el Centro Dramático Nacional. Va aparèixer a 7 Vidas, Hospital Central, Los Serrano i Cuéntame cómo pasó, entre altres sèries d’èxit.

En cinema, mai no va fer un paper protagonista, però va ser cridat per formar part de l’elenc en pel·lícules com ara La plaça del Diamant (1982), Los años bárbaros (1998), La gran vida (2000) i La caja 507 (2002). També va participar en l’adaptació del còmic d’El Guerrero del Antifaz (2009), dirigida per Francesc Xavier Capell.

El passat 2 de gener, va concedir a aquest diari la seva última entrevista, en què es queixava que ningú no el cridava tot i que després de sis dècades en l’ofici se sentia preparat per continuar-hi. “A Catalunya, els actors grans deixem d’existir. Així, de sobte, no ens crida ningú i el jovent tampoc no coneix els actors de tota la vida. El teatre a Catalunya ha estat bastant desagraït. Mai hauria existit sense figures com ara Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Pep Montanyés, Esteve Polls, Josep Anton Codina i tota una sèrie de gent que s’han oblidat. No pot ser que Salvat o Codina no hagin dirigit mai al Teatre Nacional. La gent se n’oblida, de la història del teatre català.”

La seva última obra va ser Pel davant i pel darrere, just abans de la pandèmia. Des de llavors, no havia tornat a fer cap més obra. Considerava que no era just que ni el Teatre Nacional ni el Lliure l’haguessin cridat mai. També recordava per què va deixar fer televisió a Madrid el 2011. “La gent se n’oblida de tu, i aquest és el gran problema. Surten cares noves... Abans, érem uns privilegiats. Érem uns quants i teníem feina tots. Avui, hi ha una quantitat d’actors i actrius increïble. Jo he estat un privilegiat; he treballat sempre.”