La reconeguda activista i pacifista canadenca Edith Ballantyne (Krnov, 1922), Premi Gandhi per la Pau el 1995, va morir dimarts als 102 anys havent-se convertit en una de les principals referents en la lluita per la pau, la igualtat d’oportunitats i els drets humans del segle XX.

Ballantyne va ser membre des del 1969 de la Lliga Internacional de Dones per a la Pau i la Llibertat, de la qual en va ser secretària executiva durant una vintena d’anys i presidenta entre el 1992 i el 1998. Va néixer a la República Txeca però la seva família va fugir-ne arran de la crisi dels Sudets el 1938. Primer es van instal·lar a Anglaterra i posteriorment al Canadà com a refugiats. Allà va sobreviure gràcies al suport d’entitats socials, fet que li va obrir els ulls sobre la rellevància de les organitzacions no governamentals.

El 1948, després de casar-se, es va traslladar a Ginebra per treballar per a l’Organització Mundial de la Salut. El 1968 es va integrar a la lliga internacional de dones per la pau com a voluntària. Tot just un any després va esdevenir la secretària general de l’organització amb l’objectiu que l’ONG treballés colze a colze amb les Nacions Unides. Gràcies al seu lideratge, l’entitat va fer un salt endavant no només en la seva estructura sinó en la estratègia de combat pels drets humans.

El 1970, després d’un congrés de l’entitat a Nova Delhi, va canviar la seva perspectiva sobre la recerca de la llibertat i la pau. Els debats posteriors van donar com a realitat que en la recerca idealista del pacifisme calia assegurar que les persones dels països més desfavorits tinguessin l’oportunitat de viure lliurement i sense por, una tesi semblant a les que promulgaven moviments com el de la Teologia de l’Alliberament a Sud-amèrica.

Als anys setanta va recórrer l’Orient Mitjà, en ple conflicte entre els palestins i l’estat d’Israel, per empènyer les parts a resoldre les seves diferències i a trobar fórmules per coexistir pacificament. El 1976 va ser la primera dona escollida per dirigir la Conferència d’Organitzacions No Governamentals de l’ONU, càrrec que va ocupar sis anys. Va obrir la porta per primer cop a discutir el desarmament de les grans potències amb l’organització i també va impulsar la Conferència Mundial de la Dona el 1980. En aquells anys va accentuar la rellevància del feminisme en la lluita pels drets humans. Així, el 1983 va formar part de les 10 mil dones que es van reunir amb generals occidentals a la seu de l’OTAN per protestar pels desplegaments de míssils nuclears a Europa.

El 1984 va presidir a Lisboa la conferència internacional sobre la pau a Nicaragua i l’Amèrica Central sota la tutela d’Adolfo Pérez Esquivel, i el 1985, a Nairobi, va impulsar la Carpa de la Pau durant la conferència mundial sobre la dona.