Álvaro Mangino, un dels supervivents del tràgic accident aeri als Andes el 1972, va morir dissabte als 71 anys. A l’Uruguai era tota una celebritat i més després de la pel·lícula La sociedad de la nieve del director català Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975), que va relatar aquells fets i va ser nominada als premis Oscar l’any passat. L’actor Juan Caruso va interpretar el paper de Mangino, un dels homes que va participar en aquella missió impossible, coneguda com “El miracle dels Andes”.

L’accident va tenir lloc el 13 d’octubre del 1972, en un indret remot entre l’Argentina i Xile. Dels 45 passatgers, 33 van sobreviure en la caiguda sobre la neu però finalment només 16 d’ells van ser rescatats després d’haver consumir carn d’alguns dels passatgers que havien mort. Mangino va sobreviure tot i tenir la tíbia i el peroné trencats gràcies la solidaritat dels seus companys.

Segons van informar diferents mitjans del seu país, l’uruguaià va morir per complicacions derivades d’una greu pneumònia, que havia afectat la seva salut els darrers mesos. Mangino havia participat en diferents actes de promoció de la pel·lícula de Bayona, molt ben rebuda tan pels supervivents com pels espectadors uruguaians.

Quan va succeir el tràgic accident d’aquell vol 571 de la Força Aèria de l’Uruguai, tenia 19 anys. No era, com la majoria d’integrants del vol ni membre de l’equip de rugbi Old Christians ni de l’escola catòlica Stella Maris. Anava en el vol per la seva amistat amb el president del club i un dels jugadors. Aquests dos, amb tot, van baixar de l’avió abans de l’enlairament i Mangino va ocupar un dels seus seients, fet que li va permetre salvar la vida en el moment de l’impacte contra la muntanya.

La tragèdia és considera una de les grans epopeies modernes. La decisió d’alimentar-se amb els cossos dels difunts encara avui provoca fortes discussions en l’àmbit psicològic. Mangino, pràcticament immòbil, va haver de superar durant 72 dies temperatures extremes, vents gèlids, allaus de neu i va veure com anaven morint un per un molts dels viatgers.

El rescat, com també es veu en la pel·lícula, va ser possible gràcies a la gesta de Fernando Parrado i Roberto Canessa, que van creuar una llarga serralada durant deu dies fins que van poder demanar ajuda. L’uruguaià va ser un dels últims en ser evacuats pels helicòpters, encara amb la cama trencada. L’experiència el marcaria per tota la vida.

En els anys posteriors va formar una família i va participar en alguns homenatges i commemoracions, però allunyat del focus mediàtic fins l’arribada de la pel·lícula de Bayona. Va participar en alguns dels actes de la promoció del relat històric d’aquella aventura.

Dels 16 supervivents de l’accident, en queden 13 de vius. El mateix Bayona ha fet un emotiu homenatge a Mangino a les seves xarxes socials. L’uruguaià apareix acompanyat en una imatge amb l’actor Juan Caruso: “Tot i la seva discapacitat, serà recordat per no haver parat mai de treballar aquells dies, fonent neu constantment per abastir d’aigua als seus companys. Durant el rodatge de la pel·lícula va ser sempre generós i un pilar per l’èxit que vam tenir.”