“Observador perspicaç de qualsevol expressió artística, enamorat d’un poble i apassionat amb la seva gent”, com el definia el filòleg Felip Munar, Miquel Pons Bonet va néixer a s’Alqueria Blanca l’1 de febrer del 1928, va estudiar al col·legi dels jesuïtes, i el magisteri del pare Miquel Batllori a Monti-sion va ser decisiu per a la seva formació. El 6 d’abril de l’any passat ens va deixar, a l’edat de noranta-sis anys.

Després dels estudis comuns de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i els cursos de filologia romànica a Madrid –on va interessar-se per l’obra de Machado i va connectar amb Vicente Aleixandre, de la Generació del 27–, Miquel Pons va compaginar la seva professió docent exercida a Manacor, Felanitx, Campos, Llucmajor, Inca i Palma, amb la seva vocació genuïna per les lletres, que el va portar, amb els anys, a esdevenir soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a més de formar part de l’Associació Internacional de Crítics d’Art, esdevenir cronista oficial de Santanyí, incorporar-se com a membre de la Real Asociación de Cronistas Oficiales i rebre la Medalla d’Or de Santanyí. Ell mateix es definia com a “pregoner, enamorat de la cultura popular, sense negar la condició de lector, des de sempre, i preocupat pel destí que espera a la nostra llengua, amenaçada per tants de vents”.

Aquest ampli bagatge cultural, Miquel Pons el va transmetre durant dècades a través de les seves nombroses col·laboracions al Diario de Mallorca, a les revistes Lluc i Randa, així com al setmanari Felanitx, entre moltes altres capçaleres i publicacions especialitzades com Estudis Baleàrics. En total, al voltant de mil cinc-cents textos periodístics i aportacions erudites, una part dels quals va agrupar-los posteriorment en reculls editats com Sa font, S’escalera i Es replà. Pons Bonet també és autor de diversos llibres. Ja el 1964 amb els relats d’El poble va guanyar el premi Gabriel Maura dels Premis Ciutat de Palma, i el 1968 amb Cèdules personals va ser reconegut amb el premi Ciutat de Manacor.

Tot valorant la seva producció literària, el filòleg Pere Rosselló, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, remarcava en una glossa biogràfica a Estudis Romànics que els relats de Miquel Pons “constitueixen el retrat d’una Mallorca que ha sofert una transformació radical als anys 60 i 70”. Així, per a Rosselló, “Pons vol fixar en els seus contes uns costums i uns personatges que, amb els canvis socials i econòmics, han desaparegut”. També, en ocasions, s’apropava a nous imaginaris literaris, potser influït pel “realisme màgic o en la recerca d’un tractament líric del món real”. Com pel seu vessant literari, Pons va destacar sobretot per la seva vocació analítica, que copsem en les biografies que va escriure de personalitats mallorquines com Bernat Vidal, Miquel Llabrés, Cosme Bauçà i Antoni Gelabert.

S’interessava per la creativitat i les humanitats, i era habitual a les exposicions de Palma, ja fossin a la Sala Paraires o a les galeries Quint, a més de freqüentar els actes del Cercle de Belles Arts.

Els paratges lluminosos de Santanyí i el seu intrínsec bullici literari –com la geografia pictòrica de Sóller– van influir en el desenvolupament dels seus projectes quotidians, que ofereixen testimoniatge de les seves coneixences, lectures i antigues amistats, i que el porten a descriure “la flairança de la terra banyada”, “els infinits ocells d’horabaixa” que musicalitzaven els pins de casa seva o “les tardes lluminoses de març, quasi a punt de ser primavera”. Santanyí és el bressol del novel·lista Bernat Vidal Tomàs i també del poeta i dramaturg Blai Bonet, de qui després del seu comiat prematur Miquel Pons escrivia que “cada dia imagin trobar-lo portant sempre a la mà un llibre i un brotet de pi tendre”.

Les seves vivències personals i la remembrança de personalitats literàries que va conèixer les va recollir a Mestres i amics en la meva vida (Documenta Balear, 2018), un autèntic tresor de la memòria cultural, en el qual Miquel Pons rememora des dels versos emotius de la poetessa Maria Antònia Salvà fins als debats periodístics amb Josep Melià, al qual defineix com un homenot –manllevant el terme de Josep Pla–. D’aquesta manera, l’autor glossa l’obra de Jaume Vidal Alcover i la tasca de Miquel Forteza, l’enginyer de camins que va presidir l’Obra Cultural Balear, i reivindica la figura del lingüista Francesc de Borja Moll, “l’home del diccionari”, a més de remarcar el seu vincle amb el poeta Josep Maria Llompart, renovador de l’Escola Mallorquina i de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement.

Al llarg de les pàgines del volum l’escriptor recorda també les llargues converses mantingudes amb el compositor Joan Vidal i la seva esposa, Immaculada Nacher, al seu “casal florit de llibres musicalitzat al piano de coa, amb magistral interpretació dels clàssics i romàntics” de Chopin o Frederic Mompou; així com el viatge que juntament amb el matrimoni –també acompanyats per mossèn Joan Sunyer– va emprendre l’estiu del 1976 al Camp de Tarragona per tal de conèixer el pintor Maties Palau Ferré al seu estudi “que s’obria a un paradís de feixos de flors, gladiols, tulipes, roses, gira-sols”. D’aquella estada, i les visites que feren amb l’artista a Vallfogona de Riucorb i al Monestir de Poblet, en va sorgir el llibre entrevista Converses a Montblanc amb Palau Ferré (Editorial Ramon Llull, 1977).

Ara que fa un any que l’escriptor mallorquí ens va deixar, recordem la seva conversa amable a Cala Figuera i rellegim els seus textos adjectivats plens de sentiment. La terra, el celatge i el mar de Miquel Pons, el cronista de Santanyí que ens va redescobrir paisatges literaris plens d’art.

(*)