La trajectòria de Mario Vargas Llosa, que va morir ahir als 89 anys, no s’entendria sense els seus vincles amb Catalunya. La relació amb l’editora Carme Balcells va propulsar, com en tant altres casos, una trajectòria literària imparable que acabaria amb el Premi Nobel de Literatura el 2010, rescabalant-se en certa manera de l’etern duel soterrat que va mantenir amb Gabriel García Márquez. Durant l’antifranquisme, va ser un intel·lectual compromès. No només això, va participar en la tancada al monestir de Montserrat, del 12 al 14 de desembre del 1970, en protesta pel judici de Burgos iniciat el 3 de desembre al costat de líders del catalanisme. Amb tot, mai va ser tan atrevit i radical en el seu discurs contra aquell règim com ho ha estat aquests darrers anys vers la llengua, la cultura i el sobiranisme democràtic català.

Va ser una de les veus més rellevants d’una idea contradictòria però que ha fet fortuna, sobretot entre referents de la Gauche Divine, la “llibertat” que hi havia a la capital catalana als setanta ha desaparegut per culpa del nacionalisme català, que ell i alguns altres identifiquen com a provincialisme. Del nacionalisme espanyol no tan sols no en va ser crític sinó que va esdevenir-ne en un dels seus portaveus més extremistes.

Arran de la publicació a Barcelona de La ciudad y los perros (1962), una ferotge crítica a la cultura militar que va provocar una enorme polèmica al seu país, l’escriptor va ser vist com un dels representants més il·lustres de l’esquerra intel·lectual llatinoamericana mentre vivia a Barcelona. Amb tot, Avel·lí Artís Gener, Tísner, en les seves memòries Viure i veure, ja recordava discussions entre ells als anys setanta en les quals el peruà, a diferència de García Márquez, menyspreava sense miraments la llengua catalana.

El llarg viatge del Premi Nobel des del plantejaments intel·lectuals contra alguns dels grans models de l’autoritarisme i el terrorisme a l’Amèrica Llatina i al seu país fins a l’extrema dreta va començar en la política peruana. El 1990 es va enfrontar al controvertit Alberto Fujimori en les eleccions presidencials i, contra tot pronòstic, va perdre. Des de llavors va deixar per a la posteritat un dels seus aforismes que més l’han perseguit: “Votar bé és molt importat i els països que voten malament, com ha passat en alguns països de l’Amèrica Llatina, ho paguen car.”

Malgrat que l’escriptor sempre va malparlar de Fujimori, el 2021 va donar suport a la seva filla, Kenji, líder de l’extrema dreta del país, en les eleccions contra el mestre rural Pedro Castillo, que finalment va ser-ne el vencedor. Més frustració en el viratge cap a uns plantejaments reaccionaris que a Catalunya coneixem prou bé.

La seva animadversió vers el moviment sobiranista a Catalunya el va portar fins al punt de dimitir com a president emèrit de l’organització d’escriptors PEN Internacional, pel suport de l’entitat a les peticions de llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart després del seu empresonament.

Se’l considera un dels impulsors del moviment de Societat Civil, va ser un pilar fonamental de Ciutadans a Catalunya i el PP també va usar la seva imatge per confrontar-se als partits d’obediència catalana. En un acte de suport a Manuel Valls, quan el polític francès aspirava a l’alcaldia de Barcelona, el peruà va buidar el pap. Va titllar els partits sobiranistes de reaccionaris, primitius, anacrònics, antidemocràtics, carregats de prejudicis i amb fixacions ideològiques. No en va tenir prou i va dedicar unes paraules exclusives a la CUP, titllant aquest partit de “reaccionari i tradicionalista”, en contraposició a la “conducta progressista” de Ciutadans. Progressista. Ho heu llegit bé. Com altres pensadors radicals, també considerava que la cessió de competència en educació a la Generalitat. “Fa créixer els nens en la mentida històrica.” Molts dels seus articles a El País aprofundien en aquesta obsessió personal.

En les memòries El pez en el agua va comparar el nacionalisme, no el seu sinó el nostre, amb el racisme “perquè són la mateixa cosa”. Respecte el seu talent com a escriptor recordaré només un article de l’enyorant Manuel Cuyàs després d’un viatge al Perú: “Vargas Llosa escriu molt bé. Només que mai no acaba de fer gol.”

Una de les seves últimes aparicions en un acte polític va ser la manifestació a la Plaça Colón de Madrid contra l’amnistia, al costat d’una de les seves deixebles més reconegudes, Cayetana Álvarez de Toledo.

Més enllà de la seva xaria personal contra l’independentisme, Vargas Llosa ha viscut episodis personals que l’han portat a primera línia mediàtica i que poca cosa tenen a veure amb la seva trajectòria literària. Hisenda li va reclamar 2,1 milions d’euros quan el seu nom va aparèixer en la llista dels Papers de Panamà.

Va ser un dels grans noms de la crònica social i la premsa rosa per la seva relació amb Isabel Presley, que va acabar com el rosari de l’aurora i amb declaracions indignes per a un escriptor de la seva fama. També es va prendre molt malament que el “seu” Nobel també el guanyés Bob Dylan.