A Gonzalo Canelo Ríos, ‘in memoriam'
He assistit a una cerimònia fúnebre. Per desgràcia, amb l'edat, t'hi trobes cada cop més en aquests tràngols. Tots sabem que unes van millor que altres i agraden més o menys, però he viscut un acte tan excepcional que, encara que pugui semblar estrany, he sentit la necessitat de compartir-ho.
El comiat d'en Gonzalo ha estat un acte bonic, i estic segur que, sigui on sigui, li haurà agradat. He viscut la cerimònia més laica a la qual mai he assistit, tot i que són cada cop més habituals. En el seu cas hi escau encara més. Potser he conegut persones menys religioses que en Gonzalo, tot i que no ho crec, però segur que ningú ho tenia més clar i raonat que ell, i, per rar que pugui semblar, el que més m'ha sorprès i impactat han estat les mostres d'amor, amor sincer, que s'han transmès en l'acte, les vivències explicades i compartides amb nosaltres, la música que hem escoltat entre parlaments, pensada, peça a peça, per delectar els seus sentits.
El primer a parlar-nos d'en Gonzalo ha estat en Frederic Amat, gran amic seu i de Lluís Pasqual, la seva parella. El seu parlar ens ha emocionat i ajudat a conèixer millor en Gonzalo; ha estat definitiu el test Proust que ha aconseguit recuperar i que ens ha llegit. En Gonzalo fa pocs mesos que el va respondre. Rere d'ell, l'Enrique Murillo, que, entre les variades anècdotes contades i amb els seus sentiments a flor de pell, ens ha avançat que aquest cap de setmana publicaria un article sobre en Gonzalo. Saber que donarà a conèixer en Gonzalo a persones que no el van conèixer m'ha animat a oferir el meu modest homenatge a una persona que s'ho mereix i que m'ha marcat en aquesta vida, com poques, malgrat, per desgràcia, el relatiu poc temps en què hem coincidit. També ens ha parlat el seu germà gran, en Luciano, que amb els seus records ha tornat a impactar en els nostres ja tocats sentiments i, finalment, i per a sorpresa de tots, Lluís Pasqual s'ha aixecat i amb les seves paraules, que ens han deixat a tots sense respiració, ni alè, i amb les llàgrimes als ulls, ha recitat uns sentits versos de Federico García Lorca, “el seu germà gran”, en paraules seves, dedicats al seu estimat Gonzalo com a final d'aquest acte que no crec que pugui oblidar mai.
Acomiadar-nos d'en Gonzalo ha estat un cop dur per a les persones que hem compartit algun moment de la vida amb ell, un home, barceloní convençut d'adopció, gallec de naixement i sentiment, vital, llest, culte, intel·ligent i sorneguer, que se'ns ha anat, en un sospir, als seus joves i pletòrics 57 anys. Després d'una llarga carrera d'èxit professional en empreses alienes, per fi podia editar qui li agradava. Els seus Libros del Silencio, nom de l'editorial que culmina el seu somni, ja ho sintetitza tot. Amb ell vaig aprendre a condensar en menys d'un minut tota la informació i els detalls que hagués de donar-li, la seva reconeguda impaciència no acceptava floretes ni dilacions. En el meu lloc de cap de vendes a Enciclopèdia Catalana, amb ell a la direcció comercial, ens va fer, sobretot, treballar molt, però també parlar i compartir moltes coses, i la seva curiositat i capacitat per analitzar els petits detalls era il·limitada. Planer, li agradava conservar i tractar amics i coneguts. Aquest coneixement el va portar, en voler abandonar el seu treball posterior com a director comercial en el diari Avui per crear la seva pròpia editorial, a pensar en mi i, fidel al seu estil i capacitat, al llarg d'un dinar, i sense previ avís, em va dir textualment: “Saps on estic treballant i què hi faig, si vols, el lloc és teu, ets la persona adequada per succeir-me, ja els he parlat de tu i t'hi volen, es refien del meu bon criteri. Fes-me cas, tan català com ets i amb la teva experiència i capacitat ho faràs perfectament i t'entendràs encara millor que jo amb ells.” En veritat que tenia una excepcional capacitat per convèncer les persones i li vaig fer cas. Ha estat una de les millors decisions que he pres en la meva vida.
Per això, i per ser com eres, gràcies Gonzalo i fins a sempre. No t'oblidarem.