Necrològiques

Recordant en Lluís Pla

Les Gavarres estan tristes

Amb l'adéu d'en Lluís Pla, en Lluís de la Dei­xesa, car­bo­ner, artesà del bruc i mes­tre de molts altres ofi­cis gavar­rencs, se'ns en va un tros de Gavar­res amb potes. Per­dem el tes­ti­moni viu d'un pas­sat recent i d'una manera d'enten­dre la vida molt sin­gu­lar, arre­lada a la terra i fona­men­tada en sòlids valors com la humi­li­tat, la gene­ro­si­tat i l'altru­isme. La pet­jada que ens ha dei­xat a tots els que l'hem cone­gut i trac­tat és enorme, però sor­to­sa­ment el seu lle­gat és tan gran, no només en conei­xe­ments dels ofi­cis que ens ha ense­nyat, sinó també per la seva par­ti­cu­lar manera de ser, que con­ti­nuarà sem­pre més lli­gada a tots nosal­tres. Real­ment era impos­si­ble conèixer-lo i no esti­mar-lo imme­di­a­ta­ment.

No em resulta fàcil par­lar d'en Lluís. No ho era en vida, i ho és menys ara que tenim tan recent el seu traspàs. Per a mi, com per a tantíssima gent, era una per­sona molt espe­cial, d'aque­lles que es donen poques vega­des a la vida. Era una bar­reja de tan­tes coses que real­ment costa de tro­bar. Us podria par­lar del Lluís car­bo­ner o del Lluís bos­quetà, aspec­tes que pot­ser són els que li van donar més noto­ri­e­tat els dar­rers anys, però no puc des­lli­gar aquest ves­sant de la seva gran­desa humana. És en moments com aquests quan tro­bes a fal­tar adjec­tius o referències que facin justícia a la immen­si­tat de la seva per­sona. Era, sens cap mena de dubte, un home sin­gu­lar, inde­pen­dent, d'una anar­quia ben entesa com a màxima expressió de lli­ber­tat i de sen­tir-se ben arre­lat a aquesta vida. Pro­ba­ble­ment era així perquè els homes de bosc, l'única lli­ber­tat que ente­nen és la que dicta la mun­ta­nya.

Sen­tia per ell tanta esti­mació com res­pecte i admi­ració. Vaig tenir la sort, o millor dit el pri­vi­legi, de poder-hi inti­mar i arri­bar a conèixer el Lluís més pro­fund. Durant més d'una dècada vaig com­par­tir nits a la bar­raca de la car­bo­nera de Fora­llac men­tre vetllàvem la pila de mati­nada. Us puc ben asse­gu­rar que cap d'aque­lles nits em vaig avor­rir. Al seu cos­tat les hores pas­sa­ven sense ado­nar-te'n, llis­ca­ven len­ta­ment però amb la màxima inten­si­tat. Era un lli­bre obert de vivències i raons, de refle­xi­ons sàvies, humils, que jo reco­llia com un veri­ta­ble tre­sor. Puc dir que vam esta­blir una amis­tat ben pro­funda i sin­cera, reforçada per la inti­mi­tat que dóna com­par­tir una mateixa manera d'enten­dre la vida i l'amis­tat. Em sento molt afor­tu­nat, també, per la con­si­de­ració que demos­trava cap a mi, de vega­des fins a cert punt excep­ci­o­nal i no sé si meres­cuda; mal­grat la seva inde­pendència, sem­pre volia escol­tar i rao­nar la versió de l'altre.

Era una per­sona tan gene­rosa i oberta com dis­creta i humil. No tro­ba­rem ningú que posi en dubte la seva bon­dat. De fet, mol­tes vega­des no par­lava per no ofen­dre, i real­ment sen­tia el màxim res­pecte per tot­hom. Es podria dir que era d'aque­lles per­so­nes que vol­drien pas­sar per la vida dis­cre­ta­ment, sense fer soroll, però això sí, vivint al màxim cada moment.

Hem per­dut un amic, un savi il·lus­trat a cop de vida, fet a si mateix, a qui no va fer falta tenir una gran for­mació acadèmica per ser un home culte, uni­ver­si­tari en saber i bon­ho­mia. Lle­gia moltíssim i estava al cas de tot, fet que demos­tra la seva sen­si­bi­li­tat i curi­o­si­tat pel món.

Tanco els ulls i en el meu pen­sa­ment s'amun­te­guen una pila d'imat­ges al vol­tant de la car­bo­nera, la bar­raca, el foc de terra, les escom­bres de bruc, el Cau dels Pins o la seva dar­rera i inse­pa­ra­ble amis­tançada, la moto­reta que el va con­duir per tot arreu fins fa escas­sa­ment tres set­ma­nes. Era el seu pas­sa­port de lli­ber­tat, al damunt de la qual anava d'un lloc a l'altre.

Aques­tes imat­ges m'acom­pa­nya­ran i ens acom­pa­nya­ran per sem­pre. Les fes­tes con­ti­nu­a­ran i sem­pre més el veu­rem asse­gut a la seva cadira o vol­tant la pila, comen­tant amb vehemència, però sem­pre amb la màxima de les con­si­de­ra­ci­ons, com cal con­duir una cuita de carbó. De fet, ara mateix ja deu estar fent-la petar amb dos dels seus grans amics car­bo­ners, en Simon Cru­a­nyes i en Lluís Ribas de Sant Gre­gori, amb qui tants bons moments va pas­sar des d'aque­lla pri­mera pila.

Lluís, mol­tes gràcies per tot el que ens has ense­nyat i per la teva ines­bor­ra­ble amis­tat.

* Josep Sala i Leal. Alcalde de Fora­llac, col·labo­ra­dor de la car­bo­nera i amic d'en Lluís Pla.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.